Els Polseres «versus» els Riera

El Claudi va demanar calés a uns usurers-mafiosos-russos, que és el que acostumem a fer tots quan necessitem calés, i ara resulta que el mataran, o li tallaran les cames, o li arrencaran els ulls, o li torturaran els fills, si no els hi torna amb els corresponents interessos, perquè és el que acostumen a fer els usurers-mafiosos-russos quan no els tornes els calés, a tots ens ha passat alguna vegada. I el Claudi, en comptes d'explicar el problema que té a la família, perquè ja em diran si això no és un problema més gran que una plaça de toros i la família està per a això, per ajudar-te quan tens problemes grossos, com aquest amb uns usurers-mafiosos-russos, el Claudi, doncs, en comptes de demanar ajuda a la família, que és una família que la bitlla perquè aquella fonda inversemblant amb una cuina farcida de psicòpates factura més que el Microsoft de Bill Gates, prefereix involucrar la seva nena en el conflicte i l'obliga a robar, a dir falsos testimonis i a desitjar els béns del proïsme per aconseguir els diners. I el papa converteix la filla en una delinqüent i també en una pecadora, que per alguna cosa és la sèrie on surten més mossens (a banda de psicòpates) per metre quadrat de totes les sèries que es fan i es desfan a la Nostra. I la xiqueta arrossegarà des d'ara i en els propers 387 capítols del serial un trauma que farà que per allí on passi no hi torni a créixer l'herba. A més, no podrà honrar el pare mai més. De la mare, no en sabem res. Deu ser un as que tenen amagat els guionistes malaltissos del serial. Sap greu que els actors, excel·lents la majoria, s'hagin de guanyar la vida interpretant aquestes poca-soltades. Cal menjar i pagar la hipoteca. És clar.

Doncs he dit prou al serial del migdia de TV3. Prefereixo fer la migdiada. I he tingut molt de mèrit, eh?, perquè mai no havia aguantat tantes setmanes un serial dels migdies de la Nostra, però ja no puc més, n'estic tipa de guions forçats i recargolats i d'aquesta mania que tenen moltes sèries de la Nostra d'encabir-ho tot, totes les problemàtiques socials, totes les problemàtiques personals, totes les problemàtiques mentals, totes les problemàtiques econòmiques... uf. Em crec més que un caçador va obrir la panxa del llop d'on va sortir viva i contenta la caputxeta vermella que no pas aquestes històries de la família Riera, que són tots carn de psiquiatre. Que s'ho facin mirar i ens deixin en pau!

Em dono de baixa de La Riera mentre em declaro fan total dels Polseres vermelles. M'he enganxat a aquesta canalla, que he arribat a estimar com si fossin fills meus. No m'acabo de creure aquest hospital de disseny, però tots els personatges transmeten bones vibracions. I els nens i adolescents protagonistes són adorables quan parlen d'amistat i de solidaritat. Són jovenets que pensen, que reflexionen, que parlen amb els grans, que s'emocionen, que pateixen, que en fan alguna i que fins i tot moren. M'agrada que hi hagi una sèrie on surt canalla que parlen entre ells amb respecte, amb quatre insults justos, on els diàlegs són intel·ligents i on es fa una apologia de l'ajuda mútua. Una sèrie que no li cal mostrar sang i fetge, ni tan sols mamella ni cul, per triomfar. És com un miracle. És un gran serial. Em fa riure i em fa plorar. Llarga vida als Polseres. I als Riera, que els bombin.