Ratlles? Quines ratlles?
No és veritat que aparcar al centre de la ciutat sigui difícil; només val diners. I entre aparcar de franc i aparcar per un ull de la cara (és a dir, en un pàrquing subterrani) hi ha un terme mitjà (que aquí no significa raonable, sinó només situat entre una cosa i l'altra): la zona blava. Aquesta possibilitat, però, és cada dia és més escassa, no pas per falta de places (les zones blaves semblen multiplicar-se per minuts) sinó perquè sempre hi ha algú que aparca entre Roma i França, com qui s'estira al sofà de casa a veure la tele. Sempre hi ha aquell que, en els aparcaments en bateria, per no haver d'adreçar un pèl el volant s'entravessa i tanca l'accés a un altre cotxe. I als aparcament en línia t'hi trobes algú que per no haver de fer una mica de marxa enrere es queda amb el morro en una plaça i el maleter a l'altra. ¿Per a què serveixen les ratlles de delimitació de les places de pàrquing? Per a res. Són mers objectes decoratius, com les graelles de color groc de les cruïlles: ningú no en fa cas, tothom s'hi atura al damunt com si parar tres metres més enllà permetés guanyar temps, i quan canvia el semàfor no pot passar ningú.
Provin a respectar-les per impedir el col·lapse i sempre hi haurà un simpàtic que els dedicarà una botzinada. És el mateix cervell del gruix d'una moneda de deu cèntims que després aparcarà ocupant dues places.
