De mà invisible a puny de ferro
La crisi econòmica desfermada arran dels xocs petroliers de 1973 i 1980 (el preu del barril de cru passava de 3 a 12 dòlars entre l'octubre de 1973 i el gener de 1974 i assolia els 32 dòlars el 1980) suposà la fi de la fase de creixement iniciat a la postguerra mundial. Durant una dècada, no semblava que les polítiques econòmiques fossin capaces de capgirar una crisi estructural que es manifestava en forma de descens de les taxes de creixement i de les inversions, inflació, atur, problemes en les balances de pagament, increment del deute... A diferència, però, de la Gran Depressió dels trenta, aquesta vegada el sistema financer no va fer fallida: la concentració de capital de les grans multinacionals i la demanda estatal –i l'ajut públic prestat a les empreses i entitats financeres amb problemes– ho varen impedir.
Seria erroni, això no obstant, creure que la crisi només fou conseqüència de l'alça dels preus del petroli, puix la principal economia mundial, els Estats Units, ja donava signes d'esgotament a finals dels seixanta: desacceleració del creixement, caiguda de la productivitat i pèrdua de competitivitat.
La revolució neoliberal intentà fer front a la crisi controlant el creixement monetari i la inflació, impulsant privatitzacions massives, disminuint el dèficit pressupostari a costa dels serveis públics, reduint els impostos per a les rendes més altes i combatent el poder dels sindicats. Fou un embat contra l'estat del benestar. No tots els països reaccionaren, però, de la mateixa manera i, en molts casos, es dugueren a terme reestructuracions amb un menor cost social i, sobretot, s'impulsaren alhora mesures d'estalvi energètic. A partir de 1983 l'economia mundial creixia de nou, però el món havia canviat. D'una banda, la crisi deixava seqüeles: atur estructural en els països més desenvolupats; subalimentació, pobresa i deute en els més pobres. De l'altra, es consolidava la globalització del sistema productiu, sorgien nous sectors basats en tecnologies d'alt valor afegit i es produïa un fort desenvolupament del sector financer i de les grans multinacionals que ja no operaven en el marc dels mercats nacionals, sinó del mercat mundial. Les economies planificades (URSS i l'Europa de l'Est) no foren capaces d'adaptar-se al mercat global i es col·lapsaren.
L'actual crisi es desencadena amb la fallida de Lehman Brothers –setembre de 2008– provocada per l'emissió d'actius tòxics (hipoteques subprime). Però, sens dubte, hi ha causes més profundes que s'arrossegaven des de molt abans –com la desregulació del sistema financer– i que denotaven un esgotament de la fase expansiva. La lluita contra la crisi se centra ara a controlar el dèficit, reduir el deute i rescatar el sistema financer –obviant les seves responsabilitats en la crisi–. Les conseqüències socials són clares: creixement de l'atur i deteriorament dels serveis públics. Les polítiques també: una socialdemocràcia sense discurs que perd elecció darrere elecció (a la UE només governa actualment a Portugal, Eslovènia, Grècia i Espanya) i ascens dels partits populistes, xenòfobs i d'extrema dreta.
No sabem com serà el món després de la crisi. Sens dubte, se'n sortiran millor aquells països que hagin invertit en I+D+I (investigació, desenvolupament i innovació) per millorar la seva competitivitat. No és el nostre cas. Però si, per sortir de la crisi, només se segueixen les directrius dels mercats,del que no hi ha dubte és que l'estat del benestar té els dies comptats i, potser, la UE també, perquè avui la mà invisible d'Adam Smith és un puny de ferro que ens empeny cap a una creixent desigualtat en la distribució de la riquesa que trenca la cohesió social, aboca al conflicte i beneficia els més poderosos.
