De què estem parlant?

No serà –o sí– el to habitual de les meves aportacions a aquest espai generós que em cedeix el diari per opinar un cop cada set dies. Però és que potser cal ja començar a posar noms a les coses. El diari El País publicava ahir que els ajuts a la dependència s'enfonsen amb el govern de Mas, a causa de les retallades. La sanitat està en peu de guerra, l'ensenyament, aviat ho sabrem; i jo mateixa –com ho estan fent des de fa dies les ONG del país, i el Tercer Sector Social– reclamava que les retallades no arribessin als qui més necessiten els ajuts, persones dependents, en risc d'exclusió, o a la cooperació que fem amb els països del sud. I crec que cal ser exigents, molt exigents, en aquest sentit.

I després d'això, aquesta setmana, un debat mig estèril si el posem en context: Espanya no ens vol pagar el que ens deu en concepte de fons de competitivitat, uns 1.400 milions d'euros. I si bé ara podria començar a fer una llista brutal de coses que es podrien fer amb aquests diners, el que voldria és mirar de girar el debat cap al que proposava també, aquests dies, l'admirat Salvador Cardús. Parlava de l'espoli fiscal, i deia, amb càlculs imagino que d'hores productives, que amb mig dia d'espoli fiscal es podrien pagar les retallades al Clínic d'aquest any.

El PIB català és de 200.000 milions d'euros, dels quals un 10%, 20.000 milions, els aportem amb les nostres contribucions a l'Estat. La contribució neta de Catalunya a l'Estat és, segons estudis de diversos economistes, catalans i europeus, del 8%. La diferència entre el que donem i ens torna és negativa per a Catalunya del 8%. Un estudi fet per autoritats regionals alemanyes basant-se en la contribució dels lands cap a la Federació situa en el 4% el límit de contribució neta que un territori pot suportar i a partir del qual perd competitivitat. Una anàlisi que a nivell d'aquell estat és revisada per mirar de rebaixar el percentatge perquè s'ha demostrat que és excessiu, encara. Nosaltres doblem en detriment propi aquesta xifra.

Aquest és el debat. Volem mantenir l'estat del benestar i volem ser solidaris a partir de les pròpies polítiques de cooperació. I això només serà a partir del debat real, d'un pacte fiscal just per a Catalunya.