No sempre guanya el que juga

A vegades el futbol torna enrere. Luis Aragonés deia que «les finals no es juguen, es guanyen», i Guardiola, abans de jugar la seva primera final com a entrenador, el 2009 a Mestalla, li va respondre: «Jo em pregunto com es guanya sense jugar.» Des de llavors, Guardiola no havia perdut cap final, i totes les havia guanyat jugant a futbol. Encara que sigui per estadística, en el futbol no es poden guanyar sempre les finals. I ahir no va ser el futbol el que va derrotar del Barça. El Madrid va reivindicar ahir la dita de Luis Aragonés: no cal jugar per guanyar una final, només cal aprofitar-se de l'equip que la vol jugar. És legítim, és lícit, perquè en el futbol hi caben totes les propostes, fins i tot les més negativistes. Ahir el Madrid va guanyar la final de copa, però, com sempre, va ser el Barça el que la va jugar. Guardiola ens havia acostumat que el que juga és també el que guanya. Però ahir un va jugar i va guanyar l'altre. Va guanyar l'equip que necessita que l'altre vulgui jugar per tenir l'oportunitat de guanyar. De tota manera, no deixa de tenir mèrit el que va fer ahir el Real Madrid. Frenar el Barça de Guardiola no està a l'abast de qualsevol. El que passa és que de l'equip blanc, d'aquesta caríssima plantilla, se n'espera alguna cosa més que el que proposa futbolísticament. Més que guanyar, va aconseguir derrotar el Barça. Però això en una final, en què la fi supera els matisos, val un títol.

El Madrid no va estar a l'altura dels milions que val, però sí del que vol el seu entrenador. Va ser un equip molt competent en la destrucció, molt resistent quan el Barça va empènyer de veritat i va marcar quan era el Barça el que s'havia apropiat del partit, en una jugada episòdica. Res de nou, Era el que es podia preveure en un guió versemblant del partit.

També era previsible que tots dos equips incrementessin les seves prestacions respecte a l'enfrontament de dissabte al Bernabéu. Efectivament, es va veure una versió millorada dels dos equips. Fins al punt que es van repartir els primers noranta minuts per exhibir-ho. El Madrid va imposar el seu joc de pressió, de destrucció i de pilotada llarga. Els blancs van ser més intensos, van pressionar més dins el camp del Barça, que va tenir una possessió de pilota infructuosa. Tampoc va donar fruits en el marcador el futbol directe del Madrid. El millor símptoma de la primera part del Barça va ser que no es va descompondre. El dispositiu tàctic del Madrid va ser més efectiu i li va impedir dominar el partit a partir de la combinació de pilota.

Tots dos van fer la meitat de la feina necessària per guanyar el partit. El Barça no va imposar el seu joc, però no es va rendir i va insistir a intentar construir jugades i no va perdre la posició per permetre algun contraatac letal als blancs. El Madrid va aconseguir desactivar el joc del Barça i li va impedir que el partit es jugués en les seves condicions i que tingués alguna ocasió de gol. A l'equip de Mourinho no li va fer falta disputar-li la possessió de la pilota al de Guardiola per imposar el tipus de partit que volia. Ara bé, es va haver de centrar tant en la feina de destrucció que tampoc no va fer cap proposta futbolística més enllà de llançar pilotes llargues cada vegada que recuperava la pilota. Si el Madrid va tenir ocasions de gol i el Barça no, va ser simplement per la diferència fonamental entre els dos equips: el Madrid no necessita joc per fer gols i en canvi el Barça, sí. El Madrid exerceix el control del partit simplement des de la seguretat defensiva. I el Barça no el va tenir perquè va tenir més possessió però gens de profunditat. Però els blaugrana sí que van tenir l'ofici de no permetre que el partit caigués en el descontrol.

S'esperava que a la segona part Guardiola fes algun canvi o ordenés alguna variació tàctica. Res d'això. Va convèncer els seus jugadors que el que havien intentat durant la primera part era el camí bo. En tot cas, calia fer-ho amb més convenciment, amb més velocitat, amb més profunditat. Això van fer. I la representació va canviar radicalment. El Madrid es va haver de tirar enrere, i no només perquè notava l'esforç físic. Els de Guardiola van crear aquell clima en què el gol cau com fruita madura. Però Casillas no la va deixar caure. En la pròrroga al Barça li va costar trobar continuïtat del domini a què havia sotmès el rival. I en una jugada sense fil ni argument, Cristiano Ronaldo va marcar. La final acabava de quedar decidida. Ha passat sempre, encara que en el Barça se n'hagués perdut el costum: per guanyar a vegades no cal jugar, només marcar.