Nueva Rumasa, nova patacada
Tot i que les aventures estrambòtiques de José María Ruiz-Mateos (justificant-se en la necessitat de mantenir viu el cas Rumasa) concentren des dels anys vuitanta del segle passat (exactament des del 23 de febrer de 1983) totes les mirades del públic, ningú suposava que, gairebé trenta anys després del decret d'expropiació del hòlding Rumasa pel consell de ministres del govern d'Espanya basant-se en sòlids arguments estructurals (reiterada manca d'auditories externes als bancs del grup i les seves societats més importants, permanent obstrucció a l'activitat inspectora del Banc d'Espanya, desproporcionats riscos assumits pels bancs que finançaven internament el grup en relació amb la solvència del grup, desatenció de les múltiples advertències de les autoritats monetàries, arriscada espiral d'adquisicions i inversions, deute amb la Tresoreria General de la Seguretat Social de 10.774.000 pessetes, deute amb Hisenda de 19.300 milions de pessetes...), es repetiria una situació més que semblant potser perquè l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, perquè hi ha passions que porten a la ruïna o perquè ha estat la voluntat de Déu, designi que l'octogenari empresari de Jerez, home de fe indestructible, ha proclamat als quatre vents que acata i davant del qual es resigna. Doncs potser ha estat massa confiat.
Certament, des de l'any 2009 i amb més intensitat en els últims mesos, el grup empresarial denominat Nueva Rumasa, el fènix dels negocis de la família Ruiz-Mateos-Rivero, havia captat els estalvis de nombrosos inversors, a través de diverses emissions de pagarés o ampliacions de capital, que prometien un alt rendiment (entre el 6% i el 7% i fins i tot fins al 10%) impossible d'aconseguir en el tràfic bancari normalitzat (en un moment tan crític com el que travessa l'àmbit financer). Fins aquí, des del punt de vista del sistema capitalista tot podria haver estat correcte. No obstant això, el daltabaix ha vingut pel que en economia es coneix com fer un ús o, més ben dit, un mal ús de la possibilitat de crèdit, o sigui, per un abús piramidal del crèdit, pel vici de demanar préstecs per pagar altres préstecs anteriors fins que la situació es fa insostenible de manera palmària per a propis i estranys (proveïdors i treballadors de les empreses del grup, els inversors que van començar a patir impagaments dels interessos...).
En alguns cercles freqüentats pels economistes d'aquest país, ja fa temps que es va prendre bona nota de les set advertències, emeses cautelarment per l'Organisme de la Comissió Nacional del Mercat de Valors, regentada pel notori expert Julio Segura, i gràcies al seu consell alguns inversors han aconseguit salvar els seus estalvis, però, tot i això, a tots els va quedar clar que el sistema que té José María Ruiz-Mateos i Jiménez de Tejada (marquès d'Olivar per concessió del sant pare) i els seus honestos descendents i successors portaria la Nueva Rumasa a enfonsar-se com la vella Rumasa va fer fa tres dècades.
Com dèiem, els MILLORS economistes van tenir visió i evidència prèvies que Nueva Rumasa penjava del fil delicat dels importantíssims crèdits obtinguts del primer banc d'Espanya, el Santander, i que, atès el nas irreprotxable d'Emilio Botín, es podia trencar el fil de forma imminent. Certament, després de conèixer l'epistolari Ruiz-Mateos/Emilio Botín, un no només s'estremeix sinó que es veu per endavant el destí que esperava al grup. Però, com en tota ruptura, el més perjudicat intenta la revenja i així, el dia 8 de març, des de Nueva Rumasa es va fer públic que s'està preparant una querella contra el Banc Santander, ja que els Ruiz-Mateos-Rivero culpen aquesta entitat financera de la seva situació (que amb excés de benevolència qualifiquen d'“extrema”), per haver tallat “de la nit al dia” el suport pecuniari a les empreses del grup, que deuen al Santander la meitat dels seus crèdits bancaris (350 milions d'euros sobre un total de 700 milions).
Realment, en les cartes escrites per Ruiz-Mateos a Botín que han vist la llum (per pura casualitat, vaja!) n'hi ha per sucar-hi pa i, com en els millors exemples del gènere epistolar, hi apareixen barrejades reflexions filosòfiques (“No és moment per invertir, sinó per recollir”), compliments diversos, consells (“De vegades és bo fer veure de cara a sostenir un clima de confiança i seguretat davant dels nostres proveïdors i clients”), confessions poc decoroses (falsedats en les campanyes de captació d'inversors que es defineixen com a “part del màrqueting de cara a l'opinió pública”) i peticions de socors (“Emilio, per favor, no ens deixis caure, seria horrible i de conseqüències inusitades i a més innecessari”) a canvi d'intercessions davant la divinitat suprema que deixen encara més palès que José María Ruiz-Mateos, marquès d'Olivar, barreja el que és celestial amb el que és mundà (“Emilio, per al teu suport espiritual en aquests moments en què estàs molt ocupat en l'operació d'absorció ja sabuda, tot Nueva Rumasa ha organitzat una missa perquè l'Altíssim faciliti l'operació del Santander”).
El que És clar és que, com era d'esperar, José María Ruiz-Mateos i família, atribueixen als altres el nou daltabaix empresarial, que, segons ells, ha estat magnificat per la premsa.
