El règim autonòmic
no genera cap tensió,
no expressa cap relat”
El govern Mas transmet una sensació de grisor, de descoordinació, d'incompetència i de mediocritat que no s'allunya gaire de la que van oferir Montilla i el tripartit la legislatura passada. Amb l'agreujant que l'acció de govern s'està identificant gairebé en exclusiva amb el desmantellament accelerat del sistema públic i del ja precari estat del benestar. La retòrica potser és una mica més afinada, potser el president Mas és més eloqüent que el seu antecessor, però continua atrapat en un discurs envellit, sense il·lusió i en una acció governamental mancada de fermesa i de lideratge. Mas no resulta creïble, no té cap projecte, no genera cap tensió, no expressa cap relat. El futur immediat que s'entrelluca continua essent el del victimisme i el de la impotència. Si l'inici de la remuntada ha de consistir en el pacte fiscal, aquests dies ja podem avançar el fracàs de l'aventura amb la següent observació: com serà capaç la Generalitat de reclamar amb èxit un model equivalent al del concert econòmic si ara mateix no pot aconseguir ni que el govern espanyol pagui els 1.450 milions d'euros del fons de competitivitat derivats de l'anterior acord de finançament? El pacte fiscal ha funcionat com una cortina de fum en la darrera convocatòria electoral, amb el suport dels corresponents poders fàctics i mediàtics, per mitigar les demandes d'independència política i autocomplaure's amb la possibilitat de trobar una sortida en positiu sense canviar el sistema de soca-rel. Però no cal esperar fins al 2012 ni que es doni la carambola d'una majoria relativa a Madrid per constatar el col·lapse de l'ordre actual. És l'autonomisme com a model el que ha entrat en crisi i el que accelera la caiguda en picat de Catalunya.
L'analogia en la grisor entre el tripartit i el govern de CiU parteix d'una manca de recursos i de poder inherent a l'estructura autonòmica. Es tracta de la inanitat i de la manca de tremp d'un estament polític provincià acostumat a gaudir de l'oripell del càrrec públic sense assumir cap responsabilitat, atès que el centre del veritable poder és en una altra banda. L'absurda cimera econòmica que es va convocar fa uns mesos, que aplegava govern i oposició així com representants del món empresarial, sindical i acadèmic, va evidenciar com la majoria de mesures que es proposaven per superar la crisi es referien a competències i mitjans retinguts per l'Estat espanyol. Per això, mentre el govern de CiU continuï participant d'aquest anar fent i no ofereixi un full de ruta explícit i pautat cap a l'estat propi, aquest govern de CiU es converteix en còmplice de l'espoliació i de la indignitat que patim com a comunitat nacional. L'oposició independentista no sols ha d'accentuar el conflicte frontal en la relació amb Espanya sinó que ha de denunciar la insensatesa i la manca de coratge d'aquells que accepten mantenir el règim actual sense expressar cap alternativa clara. Aquesta oposició encara ha de mostrar una actitud més rebel i enèrgica quan, davant les iniciatives que busquen dibuixar el camí, com la proposició de llei per a la declaració d'independència, el president de la Generalitat actua amb displicència, arronsament i, diguem-ho clar, covardia, amb la seva absència en l'hemicicle durant un debat cabdal.
En aquella ocasió i en els propers moments decisius que, si no ho impedeix la pressió social, haurà de passar l'executiu de Mas es constatarà l'evanescència de tota la xerrameca sobre “el dret de decidir” mentre, en la realitat, el govern de CiU es referma com l'últim parapet del règim autonòmic i dels interessos creats en les darreres dècades sota aquest paraigües, com els defensors a ultrança de l'ordre que precipita Catalunya a la decadència i a la residualitat. Ni el president Mas, ni els dirigents de Convergència (i no cal dir d'Unió) ni la corrua d'interessos empresarials i financers catalans falcats en els mercats captius espanyols i heretats del franquisme que els dóna suport no lideraran el procés de secessió. Més aviat continuaran actuant com els principals agents de la seva repressió.
El caràcter insostenible de la situació oferirà aviat noves ocasions perquè la federació governant vagi perdent la seva credibilitat com a opció sobiranista. Amb una capacitat de recaptació en impostos de només el deu per cent del pressupost, amb incompliments reiterats d'Espanya pel que fa a les partides financeres pactades, amb un sector públic català al caire de la fallida i amb una onada de protestes socials, caldrà veure quines complicitats polítiques teixeix Mas per continuar al capdavant de la Generalitat. Per començar caldrà veure com aprova els dos pressupostos que estan a l'agenda els propers mesos. Aleshores comprovarem, tal com ja va passar durant la investidura, que, en comptes d'aproximar-se als partits independentistes que li assegurarien una majoria a canvi d'un procés que desafiés l'ordre espanyol, CiU es decantarà per pactes agònics amb forces unionistes (com el PSC) que retardin l'ensulsiada.
Si això succeeix, el creixent sector social que aposta per l'estat propi hauria d'encetar una campanya implacable de revolta contra l'autonomisme, un moviment de pressió cívica i política com la que ha precedit la caiguda de tots els règims indesitjables, un gest que, sense subterfugis ni enganys, acabi expressant electoralment i institucionalment l'anhel d'aquest gairebé milió de persones que ja han votat per una Catalunya lliure.