La simbiosi perfecta

El Barça té un idioma esportiu, i al camp de futbol és on millor l'expressa, amb simpatia i respecte cap al futbol. Hi ha altres equips que tenen una altra manera de comunicar-se. Dimecres passat a València en vam veure una d'aquestes, amb una simbiosi perfecta entre tres elements: graderia, terreny de joc i elements externs. A les grades de Mestalla la mala educació, la grolleria i l'insult permanent es va apoderar de joves, no tan joves, nens, mares, pares, avis, gent amb corbata, etc., que des de fa anys han agafat gust a això de menystenir tot allò que soni a català. Era un crit unànime contra el Barça, contra Catalunya i contra tot el que representa el Barça. Un crit mal educat sense treva. Quan no insultava la graderia, es protestava tot, contradient fins i tot les mínimes regles del futbol, que demanen respecte quan hi ha una falta, unes mans, un fora de joc. Tot s'havia de cridar, per intimidar, per insultar... Al camp de futbol, onze futbolistes amb consignes per desvirtuar aquest meravellós esport es van convertir en l'antítesi del respecte, a la recerca de la brega des del minut 1, amb puntades, insults, agressions, sent descortesos, jugadors poc honestos i tramposos.

El tercer element per a aquesta simbiosi perfecta va ser aquesta consigna enviada a través dels mitjans que anava a pressionar les decisions arbitrals. I prou que ho van aconseguir. És trampa, una més, subratllar el caràcter de l'àrbitre a l'acabament del partit, perquè precisament aquí rau la trampa: pensar que si Undiano Mallenco no va expulsar ningú va ser perquè va estar bé. Això no ens ho podem empassar. Fa anys que s'intenta empènyer sense èxit als àrbitres que en cas de dubte no assenyalin fores del joc, faltes, etc. Tot el contrari que va fer el mediatitzat Undiano a través de les pressions del madridisme.

El partit de dimecres va escenificar vells episodis, en què es recordava als àrbitres per la via civil o la criminal què era el que havien de fer (queixes de Mourinho perquè li expulsen jugadors) quan els interessos del Madrid estaven compromesos. Primer Muñiz i després Unidiano van entendre el que havien de fer: no aturar l'agressivitat, les trampes, les protestes desfermades i embogides dels madridistes des del primer minut i ser condescendents amb ells i els seus estratagemes.

A l'altra banda, però, falta d'idees, de múscul i de punteria, i un David Villa que, malgrat que va marcar contra l'Osasuna, fa enyorar el gran Eto'o que tant va donar al Barça.

A Europa, l'última de totes aquestes batalles a partir de demà, potser la més important, a veure si d'una vegada hi ha un àrbitre que aturi aquests personatges que, vestits amb una samarreta, es pensen que no hi ha regles ni normes que aturin els seus excessos i les seves trampes. I que el futbol decideixi qui ha de ser a Wembley.