Llescant pels flancs

És –l'enunciada en el present títol– una estratègia sincrònica i absolutament complementària de la prou més coneguda amb el nom de “divideix i venceràs”. Vegem-ho.

Flanc Est: hi ha fundada possibilitat que el govern de les Balears vagi a parar, arran del 22 de maig, a majoritàries mans d'un partit desacomplexadament glotòfag que, actuant en conseqüència (i sempre en nom de la crisi, això sí!), desmantelli la IB3 i abandoni tota implicació en l'Institut Ramon Llull (autor en llengua tota altra que la de la resta del país, segons és sobradament sabut).

Flanc Sud: no li cal ací a idèntic partit esperar el resultat de la imminent contesa electoral; li basta enfonsar llei en mà (la llur: del PP i del PSOE, evidentment) l'Acció Cultural del País Valencià. Serà, bé que amb efecte retardat, la victòria definitiva dels tancs de Milans del Bosch; només que sense aquells ni aquest, tota ben “democràtica” ara.

Flanc Oest: la llei de llengües impulsada pel govern d'Aragó és pura gestilòquia, sotmesa a més també a l'incert desenllaç de les mateixes eleccions; ¿on és, a propòsit dels habitants de la Franja, l'espanyolia progre esgargamellant-se que no hi ha llengües de territoris sinó de persones?

Flanc Nord: el recent manifest d'entitats contra la descatalanització de Catalunya Nord rep la rèplica d'una mena d'Obersturmbannführer gavatx, que, en declaracions el dia 22 a l'ACN, nega tot dret lingüístic als parlants de llengües minoritzades i repeteix a la insabuda, lloro obedient tot pinxo, la tesi d'Antoine Meillet a Les langues dans l'Europe Nouvelle (1918): una llengua és un dialecte amb canons.

I bé, davant aquest panorama, un es demana: ¿quina consciència d'esquarterament té el nucli dur del país –el que encara quedi d'aquest a la Catalunya stricto sensu? ¿Hi ha algú que es recordi d'allò de les barbes del veí i de les pròpies? ¿Fins on arriba el llombrigocentrisme dels principatins? ¿Quin futur per a qui es resisteix a morir?