Canvis acumulats, avenços sobtats

“En termes de tradició cultural, desenvolupament econòmic i estructura social, Txecoslovàquia seria avui una democràcia (i probablement ho serien també Hongria i Polònia) si no fos per l'insalvable veto de la presència soviètica”. Aquesta afirmació fou feta l'any 1984 pel reconegut politòleg nord-americà Samuel P. Huntington. No només destacava, cinc anys abans de la caiguda del mur de Berlín, que el principal factor antidemocràtic era el jou soviètic, sinó que preveia correctament els països on la democratització seria més ràpida i efectiva, per les raons que esmentava, un cop aquest fre hagués desaparegut. La democràcia hi era latent. A Catalunya, cada dia que passa resulta més versemblant el paral·lelisme: “En termes de tradició cultural, desenvolupament econòmic i estructura social, Catalunya seria avui un estat si no fos per l'insalvable veto de la presència espanyola”.

Ara bé, lluny de pensar que sense l'aixecament d'aquest veto l'estat no és possible, hi ha raons per pensar que això pot esdevenir. Un canvi institucional important, com el que expliquen les diverses teories de la transició cap a la democràcia, sovint requereix la congruència de tres menes de factors: canvis culturals o de valors, canvis econòmics i canvis en les elits (internes i externes, aquestes darreres en forma de suport internacional). Si bé és cert que en parlar de democràcia la seqüència defensada per molts autors és la de la transformació econòmica –primer–, el canvi de valors –després– i, finalment, el canvi institucional, en el cas que ens ocupa el canvi de valors sembla haver-s'hi avançat.

És sabut que els valors són un dels factors més estables d'una societat. Fins i tot quan aquesta s'ha transformat considerablement aquelles generacions que foren socialitzades en un context determinat mostren fortes reticències cap a un canvi. Això ha pogut comprovar-se en nombroses ocasions, a vegades de manera sorprenent, com quan l'equip de sociologia electoral dirigit per la recentment traspassada Dra. Rosa Virós va comparar els mapes electorals de la República i els dels primers anys de democràcia: quasi calcats.

Els canvis de valors són difícils però alhora persistents. A Catalunya estem experimentant un canvi important de la manera de veure la relació del país amb Espanya, que, en gran part, està protagonitzant les generacions més proclius a adoptar noves visions, els joves. La naturalitat amb què, cada dia més, es parla del dret a decidir col·lectiu podria comparar-se amb el canvi de paradigma sobre altres llibertats que es va experimentar a la dècada dels seixanta. El professor Ronald Inglehart, figura cabdal en l'estudi del canvis de valors, ha defensat que l'evolució democràtica porta lligada la generalització dels valors anomenats postmaterialistes que podem relacionar amb la voluntat d'autoexpressió. Certament, ell fa referència a l'autoexpressió individual, però en una situació política com la nostra aquests valors es podrien connectar amb els que incorpora la joventut pel que fa a la independència. La seva estabilitat en el temps, per altra banda, és d'esperar que depassi l'escenari contextual de les consultes sobiranistes, que, senzillament, els manifesta.

Els canvis socials (de valors i materials) són els més lents, necessiten més temps. Les reubicacions estratègiques de les elits són més ràpides. La societat ja està canviant, canvia abans que sigui capaç de reconèixer els canvis. Les transformacions institucionals, després, no passen perquè sí. Passen sobtadament, això sí, però no perquè sí.