Rubalcaba i Chacón o Chacaba i Rubalcón

A la política espanyola hi ha aparegut ara una partida nova: la que han de jugar els candidats a succeir Rodríguez Zapatero al capdavant de la candidatura socialista en les eleccions del 2012. Ara com ara, sembla que disposen de prou trumfos a la mà l'actual vicepresident Alfredo Pérez Rubalcaba i la ministra de Defensa, Carme Chacón. És indubtable que si tots dos arriben a enfrontar-se en unes primàries, les diferents famílies del PSOE viuran un cert esqueixament perquè tant un candidat com l'altra han navegat amb prou habilitat tant en les aigües felipistes com en les zapateristes, si bé Rubalcalba té un parell de comodins més a favor seu: la complicitat amb el guerrisme i la proximitat a l'aparell del partit.

A la vista del camp de batalla, el partit de la ministra aspirant, el PSC, ja ha fet saber al PSOE que el millor que pot passar és que no hi hagi primàries o que, si n'hi ha, els dos candidats acabin formant un tàndem. Els dirigents de Ferraz s'haurien d'adonar que aquesta proposta és una opció electoral consistent i notablement cohesionadora des del punt de vista intern, que és el que més necessitarà el PSOE després de l'espessa boira de malastrugança i pessimisme en la qual Zapatero ha anant sumint progressivament el seu partit i el país sencer. Que aquest tàndem sigui bo per a Catalunya és ben bé una altra cosa: Rubalcaba no ha tingut mai cap interès a comprendre res de les nacions que el seu Estat conté ni Chacón ha sentit tampoc mai cap afecte pels sectors més “nacionalistes” del PSC ni, per descomptat, pels que defensen cotes més altes d'autogovern. I si algú hagués d'obtenir un benefici polític, aquests serien probablement els emparentats amb la poderosa família socialista del Baix Llobregat. Per tant, si el PSC es conforma a continuar sent una simple federació del PSOE, no cal que faci res més que donar consells de bon ull com aquest que ha fet arribar als socialistes espanyols. En canvi, si vol demostrar que té ganes de guarir-se de l'estrabisme que el duu per camins bifurcats on cada vegada transiten menys els catalans, haurà d'apostar més per si mateix i per Catalunya i menys pels seus col·legues.