Pla i les coses de menjar

Salvador Garcia-Arbòs parlava fa poc a Presència dels textos de Josep Pla dedicats al menjar que es troben dispersos en la seva Obra Completa. Hi ha un altre exercici paral·lel fàcil de fer: veure com Pla descrivia amb referències comestibles les realitats i les sensacions més inesperades. Diuen que amb les coses de menjar no s'hi juga, però a ell li servien, per exemple, per definir els colors. Els camps empordanesos diu que són “d'un color tan sòlid i dens que s'hauria de poder tallar en llesques, com un pernil”. Les muralles de Tossa tenen “el color verdós de les prunes clàudies”. L'altar barroc de l'església de Palafrugell és “d'un color tan espès que sembla que regalimi relleno”. Li agrada la llum quan sembla “de carn de préssec”; el cel, “de color de mantega”; el ponent, “de color de llagostí bullit”. Amb les olors li passa igualment: el de la mimosa li fa “el mateix efecte que si mengéssim l'essència d'una confitura”. De la cala de Jòncols en recorda l'olor de “l'arròs de congre i de llagostins” que hi va menjar; la sensació que li produeix l'arribada de la primavera és la d'una “combinació de la sardina amb la ceba tendra”.

En parlar dels ocells, passa una revista lírica al pardal, el canari i el rossinyol que canten i a les orenetes que volen, però, de sobte, diu quin és l'ocell que li agrada més: “la becada, que és el més òptim de tots –per menjar, s'entén”. En el llibre recent Josep Pla oral, de Josep Valls, també hi surt la becada i, a més, “el tord, suculent i afrodisíac”. El llibre recull frases que Valls li va sentir a dir però que sovint també són a l'Obra Completa. La més reveladora és aquesta: “Si fos comestible, la rosa seria perfecta”. I encara n'hi ha una altra que també es repeteix en versió oral i escrita i que demostra definitivament la fixació culinària i gastronòmica de Pla: “Hi ha algunes coses que no semblen d'aquest món: l'escultura grega, un parell de cants de la Divina Comèdia i la pasta asciutta.”