Una tarda al Camp Nou

Fa un parell de dissabtes, dins de l'activitat anomenada Lletres al camp, producte d'un acord entre el Barça i la Institució de les Lletres Catalanes, aquest cronista va formar part d'un grup d'escriptors convidats a visitar el Camp Nou i a assistir al partit de Lliga corresponent. Érem en conjunt nou lletraferits, més els pròcers de la Institució, i ens vam trobar una estona abans per dinar. Tot i que alguns ens vam dedicar a la pràctica de la ironia distanciadora –tal com una norma no escrita obliga en el gremi–, un no pot negar que l'ocasió li feia gràcia, perquè el futbol li agrada i a més –quan escric aquestes línies el Barça i el Madrid s'han trobat la meitat de les quatre vegades que els toca en poc més de quinze dies– l'equip passa una temporada de bon joc com poques vegades en la seva història. Res de venes patidores, és temps de festa en una de les poques coses que rutllen en el país.

El dia era esplèndid, feia un sol radiant i calor, tot convidava a l'expansió dels sentits i el rival –amb tots els respectes per l'Almeria– no feia imaginar una jornada de neguits i patiment, i els fets no van decebre: dificultat, la justa per posar una mica d'adrenalina a la diada, i al final els tres punts a casa. Però ai, no hi ha roses sense espines; un cop vam ser a dins, nosaltres ens havíem equivocat aquí, els de la porta s'havien equivocat allà, i com que no teníem acreditació vam tenir una topada amb els agents de seguretat, que pretenien fer-nos fora del recinte fins a nova disposició. El cas es va resoldre sense sang però gens fàcilment ni de pressa, i després d'un incident desagradable sobre el qual val més no entrar en detalls, justament a càrrec del qui per trajectòria objectiva de mèrits era entre nosaltres més digne de respecte i veneració, el poeta i hel·lenista Carles Miralles. I no és que els altres no en siguin, però, què hi farem, a mesura que un es fa vell se li fa més palesa la necessitat de les categories.

Tot plegat quedava en anècdota, i el grup ja s'havia llançat al procés d'humor fagocitador d'aquestes ocasions, quan ens vam trobar que no podíem accedir a la llotja perquè els mascles no dúiem corbata, una norma pel que sembla recent, i que desconeixíem. El mal és que ja veníem cremats de la topada amb els pretorians, i hi va haver un rebot col·lectiu: em poso corbata quan vull, no quan m'hi obliguen. Si Mahoma no va a la muntanya… el despropòsit es va saldar amb el president del Barça (i el conseller de Cultura) baixant al bar de la llotja a departir i a retratar-se amb els poetes, i saltes paus.

Aquí s'hauria acabat la cosa, i potser no m'hauria animat a contar-ho a l'amable lector si no arriba a ser perquè quan tornàvem resignats a les localitats vam veure com entrava a la llotja una mena de Chewaka de la Guerra de les Galàxies amb parracs en lloc de pèl, per descomptat sense corbata, i que va resultar ser un cantant el nom del qual no diré però que el desocupat lector pot deduir amb força facilitat. Naturalment, la seva presència està àmpliament documentada a les imatges de la llotja corresponents.

El lector pensarà que no queda polit queixar-te quan vas convidat, segurament amb raó. Es pot considerar un triomf de la ciutadania que, per exemple, es pugui entrar al Liceu sense corbata? Vet aquí una discussió de fons que ens duria al valor de les convencions perdudes. Allí érem convidats i la prerrogativa de protestar la pondera la llibertat ciutadana: si no t'agrada el que hi ha, ets lliure d'anar-te'n, perquè a casa seva tothom té dret a fer el que vulgui: a dictar les normes, i per què no?, també a saltar-se-les quan li surti de les parts nobles. Però una entitat que estableix als mascles l'exigència d'americana, pantalons llargs, sabates tancades i corbata està enviant un missatge inequívoc d'aspiració a l'estatus institucional. Ho podria fer –i no ho fa– el president de la Generalitat al saló de Sant Jordi. S'ho pot permetre una entitat com el Barça? No faig un judici de valor de la intenció, però em sembla com a mínim discutible: alguns creuran que sí, d'altres que no. Si el Liceu està en hores baixes, si les institucions acadèmiques no formen part de l'imaginari col·lectiu –ja fa temps–, si cap activitat amb una certa projecció en el coneixement, en l'art, en la ciència, en alguna manifestació de l'esperit que construeix una comunitat ocupa la centralitat el país, potser fet i fet val més el Barça que res.

Però aleshores que ho facin bé, no a cops de tòpics i arbitrarietats. Que s'atenguin a valors objectius, edificants i seriosos, perquè pel que s'ha vist, sembla que no en coneguin d'altre que el xivarri mediàtic. Que amb l'esca de la corbata es privi l'entrada a un poeta d'obra extensa i consistent, hel·lenista, professor universitari, traductor dels clàssics, estudiós de Riba i Foix i curador d'Espriu, que es privi l'entrada a autors d'obres més o menys importants, però en construcció i per això considerables, i un minut després es permeti entrar a un cantant hortera i mediocre guarnit com un clochard denota una desorientació que es pot atribuir a la desídia mental, al menyspreu o a la ignorància pura i dura, però que delata que el valor en joc no és l'aspiració institucional, sinó el deliri del nou-ric que s'apunta a munyir la fama en si mateixa. Per no parlar del gremi de la literatura, tant un equip de futbol que s'ha guanyat amb el seu joc i amb els seus valors un lloc de referència al món com el club que l'acull mereixen la música de la Caballé, d'en Savall i la Figueras, no la de Violeta la Burra i la Marujita Díaz.