l'anàlisi. [email protected]
El seu mal no vol remor
Hi ha coses difícils d'entendre per més que un s'esforci a entendre-les, i és aquesta tendència que tenen els polítics i sindicats a parlar fins i tot d'allò que la mateixa prudència aconsella que no se'n parli. I encara és més greu quan la imprudència els fa parlar just en el moment que no és aconsellable fer-ho, i menys quan les seves aportacions només generen més confusió i, en alguns casos, més neguit i alarma. La nostra història econòmica i financera és plena de les destrosses generades per les paraules, els titulars de premsa, les insídies, les insinuacions, els rumors..., i sobretot si van destinades a empreses del sector financer perquè és un sector molt vulnerable a la mala premsa. La confiança és un element bàsic per a la seva supervivència. En el sector financer no hi ha solvència prou forta per aguantar els estralls d'un pànic.
Dic això perquè ara entrarem un una època de turbulències en el sector financer i ha començat un guirigall impressionant. Tothom hi diu la seva. Tothom fa previsions i el més perillós per a nosaltres: els polítics volen aprofitar l'avinentesa per dissenyar un mapa nou del sector financer. Si això passa, no tinc cap dubte que Catalunya perdrà un nou poder econòmic.
Hi hem d'estar atents perquè als nostres adversaris per assolir els seus objectius ara els serà fàcil escampar infàmies, mitges veritats, que són pitjor que les mentides, i potser alguna veritat, però fins i tot aquesta, una vegada dita, pot portar més gravetat a la situació. Aquest mal és un mal que no vol remor, i si fóssim capaços de mantenir la discreció precisa i esperar una mica de temps i deixar treballar els professionals, podríem sortir-nos-en sense gaires destrosses, o amb les mínimes possibles, i per a Catalunya és vital sobreviure a aquest tsunami. Ja hem perdut massa actius.
I si no, mirem el que està passant. Fa uns temps que la segona caixa de Catalunya està sotmesa a una impressionant campanya d'insídies i de descrèdit, bàsicament per premsa de fora d'aquí. La raó és molt senzilla: aquesta entitat va cometre l'error de posar a la presidència un significadíssim polític socialista sense experiència bancària, i qualsevol problema ara els adversaris, que són molts, el magnifiquen i el que és més preocupant: el polititzen. Durant anys aquesta entitat va ser presidida per un professional, de perfil polític molt baix, i aquest contrast encara evidencia més la diferència i excita més els contraris polítics.
Aquesta setmana dos importants polítics catalans han tingut la feblesa de parlar de les caixes, i seria un greu error si això té continuïtat puix que les seves aportacions són tan poc precises que el millor que podrien aconsellar-los seria que no en tornessin a parlar, almenys en aquests termes. L'Antoni Fogué, president de la Diputació de Barcelona, ha dit ni més ni menys que té la impressió que Caixa Catalunya «se'n sortirà sola». Sobre aquests afers tan importants un president de la Diputació no pot parlar amb «impressions» perquè no aporta res si no és confusió o desconfiança.
El segon que ha parlat ha estat el president Montilla al Parlament, i també ho ha fet en termes tan poc precisos com que «preveu fusions entre caixes d'estalvis catalanes». Cap dels arguments que va fer servir per reforçar la seva previsió són consistents i el mateix Antoni Serra Ramoneda, que fou molts anys el president de Caixa de Catalunya –per tant coneix perfectament el sector– i catedràtic d'Economia, el va contestar a RAC1: «Aquest és un tema absurd i jo, com a economista, no ho veig»; i a més donava com a arguments de força la tradició de l'arrelament de les caixes al territori com un dels seus punts forts. I va cloure dient: «Una cosa és fer una fusió per guanyar sinergies i l'altra per apagar un foc.»
Quan llegim que el govern dissenya un nou mapa del sector de les caixes, n'hi ha per posar-se a tremolar.
