Contra l'unionisme
El PSC, com el seu nom ho indica, és un partit “socialista” i “de Catalunya”. Un partit compromès amb la llibertat i la justícia; i amb Catalunya i la seva realització nacional. De fet, és un mateix compromís, no en va el socialisme és la causa de totes les emancipacions humanes: socials, de gènere, sexuals, generacionals, mediambientals... i, òbviament, nacionals. Emancipació nacional o la capacitat d'un poble d'existir políticament, en igualtat de condicions amb els altres pobles, la capacitat de desenvolupar plenament la cultura i la llengua que li són específiques, sense perjudici que aquestes convisquin amb altres referents culturals i altres llengües presents també en la diversitat de la seva població, cosa que l'enriqueix.
Els paràmetres nacionals són inexcusables per a qualsevol partit que vol ser majoritari, també per als partits socialistes: el PS francès, l'SPD alemany, el Labour britànic, el PSOE espanyol... La diferència respecte del PSC és que actuen sobre estats constituïts i relativament independents, els clàssics estats-nació, erigits en subjectes únics dels urgents processos d'unificació continental i de concertació global, ja sigui per impulsar-los o per frenar-los. La seva actuació com a expressió d'interessos nacionals s'hi dóna per descomptat. Forma part de l'ordre natural de les coses. És un factor essencial de la seva credibilitat política. A ningú no se li acut que pugui ser d'una altra manera. El problema més aviat es planteja per defecte, en la mesura que els estats-nació expressen i defensen una sola realitat nacional, cultural i lingüística de les diverses que inclouen; d'aquí ve la necessitat democràtica que alguns d'ells, transcendint les violències de la història i el dret de conquesta, esdevinguin estats plurinacionals, pluriculturals i plurilingüístics.
El PSC no és una excepció: es deu a Catalunya, a la seva realització nacional dins del procés de transformació que propugna cap a una societat més lliure i més justa. Cal recordar-ho ara quan el plet nacional amb Espanya es planteja de manera especialment crua. La quadratura imposada per les velles i noves forces fàctiques espanyoles nega els pactes bilaterals assolits i referendats (1978 i 2006). Això ha expulsat al terreny de la utopia l'horitzó federal i plurinacional que el PSC ha propugnat i en el qual molts catalans havien cregut. I, naturalment, ha produït un cop de pèndol independentista en l'opinió catalana. No perquè la independència sigui menys utòpica, sinó com a rèplica simètrica al “Santiago y cierra España” que ens han etzibat.
Un il·lustre opinador deia l'altre dia que el PSC ha de defensar la unitat d'Espanya contra aquesta reacció independentista, oblidant-se de vel·leïtats catalanistes. M'enerva que gent intel·ligent, a aquestes altures, encara es permeti parlar simpàticament en aquests termes: es tracta d'una intolerable ignorància o del més malparit dels cinismes. Ningú no pot pretendre que el PSC passi per un raser diferent al que s'aplica als altres partits socialistes!
El PSC ha de continuar declarant-se favorable a la racionalitat federalista enfront del xoc de nacionalismes, però no pot deixar d'encaixar el sord i bronc desmentit espanyol al seu discurs federal i plurinacional. El perill més greu del PSC, per saturació davant la febre independentista, és la deriva unionista, en el sentit irlandès de la paraula. La febre és un efecte, un símptoma, mai no és la causa de la malaltia. El federalisme veritable no pot esdevenir, per defecte, un unionisme. Per defecte, embarrancada la marxa cap a la federació plurinacional, el federalisme es queda en el pas previ, en l'exigència del ple autogovern de les nacions. El PSC ha de feixar-se bé. És la política espanyola la que ha de posar-se a l'altura de la cultura democràtica.
