Contra els lideratges tous

No fa gaire vaig assistir a la defensa d'una tesi doctoral sobre la PDD. Com no sol ser tradicional en aquesta mena d'actes, el doctorand va exposar el contingut del seu treball amb gràcia i desinhibició. La informalitat, que no critico pas, va ser la tònica. Ho va ser tant, d'informal, que el doctorant es va permetre el luxe de fer-nos escoltar com a resum del que havia volgut defensar un dels, diguem-ne, minimítings que Lluís Llach va fer en el seu últim concert de Verges. Els confesso que vaig quedar astorat, d'entrada perquè em va semblar molt poc acadèmic intentar resumir una tesi doctoral, que per definició és sempre un treball d'investigació i de reflexió, amb un discurs tan poc elaborat i tan sentimental com els que acostuma a fer Lluís Llach. Intentar explicar el canvi social i polític que ha acompanyat el sobiranisme català des que es va posar en marxa la PDD fins que es va suïcidar arran de les disputes internes amb les dignes i idealistes paraules del cantant empordanès, vaig trobar-ho pobre. Excessivament simple. No podia ser, em vaig dir, que una tesi es pogués resumir amb una arenga que no explica res sobre el canvi, que només és un apunt sentimental, que és un rampell de dignitat amb moltes dosis d'antipolítica. Vostès ja deuen haver copsat que Llach sempre rep els millors aplaudiments, i no és l'únic cas, quan ridiculitza els polítics i els diu cul d'olla.

Després d'aquell acte acadèmic, i segurament perquè s'hi van dir moltes coses que em van provocar curiositat intel·lectual, vaig estar donant voltes no tant a la vàlua de tesi –que com que no he llegit no puc avaluar– com al fenomen que els acabo d'explicar i que, de fet, el doctorand sí que havia sabut percebre: l'emergència de lideratges, que personalment anomenaria tous, que canalitzen el malestar amb una evident simplicitat però que connecten amb el públic i aconsegueixen la complicitat dels mitjans de comunicació. Són l'exaltació abrandada dels principis últims amb els quals els de la cleda es reconeixen. Aquest lideratge tou té les qualitats del lideratge personal que descriu el professor Joseph S. Nye, de la Universitat de Harvard, i que consisteixen, principalment, en l'atracció carismàtica i la inspiració emocional que un individu exerceix sobre els altres. I tanmateix, amb això no en tindríem prou per explicar per què aquest individu és acceptat com a líder ni que sigui tou. Cal tenir, també, qualitats de comunicació, incloent-hi la persuasió no verbal que posa ordre en el caos i la sensació d'orfenesa que acompanya el mal prolongat. Aquesta mena de líders són capaços de crear models de comportament que la massa acostuma a seguir. I en aquest sentit ja se sap que els artistes són uns mestres. Llach transmet emoció i no pas raó, però referma les conviccions i els dóna aquell vernís de transcendència que només la religió aconsegueix de transmetre als fidels.

I de cop, aquests darrers dies, ha tornat a passar. Amb motiu de l'esclat de Pep Guardiola davant les provocacions i les mentides d'un tècnic rival, el lideratge tou ha tornat a prendre força. I com que Guardiola va citar, sense esmentar-lo, Lluís Llach em van revenir els pensaments que havia tingut després de la defensa pública de la tesi doctoral sobre la PDD. I el millor exemple és una carta del senyor Joan Pinyol adreçada a Pep Guardiola que fou publicada en aquest mateix diari dissabte passat. Diu així: “També et tutejo, sí, però amb intencions molt més bones que les que gasta el Mourinho. Només per dir-te que ara que ets un referent positiu de bones maneres d'entrenar, de parlar i saber estar, amb aquella dosi de compromís nacional que tanta falta ens fa, no caiguis en les provocacions de l'entrenador portuguès i sobretot no reprodueixis expressions com “el puto amo” que estan tan en boca de bona part dels nostres adolescents per la via d'una castellanització i d'una vulgaritat que els comencen a identificar pejorativament. Fes honor al teu estil elegant i al referent històric del teu poble nadiu i combat les armes enverinades de l'enemic esportiu amb el so de timbals fins que s'ensordeixi la ximpleria que tant prediquen a les sales de premsa quan als periodistes els fan el diví favor de parlar. Gràcies per tot el que ens has donat, ens dónes i ens donaràs, Pep. El nostre és un país petit que creix amb la dignitat de la seva gent”.

No els faré una anàlisi psicològica sobre el que es diu en aquesta carta, però si hi paren atenció és un compendi, un resum brillant, de tots els mals que assetgen aquest país i que preocupen molta gent: la necessitat de plantar cara, el reclam de la bona educació, la dignitat com a país i com a persones i l'elegància en les formes de dir les coses. En fi, i amb tot el respecte per l'autor, aquesta carta és l'exaltació del lideratge tou, aquell que és carismàtic i que tanmateix no genera conflicte. Només ens referma sense una capacitat real de transformació. Els lideratges tous fan triomfar pamflets com el del nonagenari Stéphan Hessel, que ens invita a indignar-nos sense aportar ni una sola solució. El que explica per què triomfen els lideratges tous, per contra dels forts –que generalment provenen de la política–, és perquè el líders tous no trien, només són esclats d'indignació. La política, en canvi, és tot el contrari. Els polítics, a qui tothom s'atreveix a titllar de corruptes a pesar que cobren moltíssim menys que un entrenador de futbol o un cantant per fer la seva feina, no tenen l'èpica de l'indignat. Al contrari. Si periodistes i opinadors defensessin, per exemple, la posició del conseller Mas-Colell sobre el fons de competitivitat amb la meitat de l'entusiasme que defensen els lideratges tous, potser aleshores no caldria que ens indignéssim tant.