L'alcalde i l'‘stripteaseuse'
A Figueres, un espectacle de Fires anodí, kitsch i sentimental ha facilitat un aspecte ignot d'una personalitat pública. El teatre El Jardí ofereix Ven al Paralelo, fragments del que s'havia representat a l'ídem barceloní; llevat de les noies i els boys, el que passa a l'escenari podria ingressar perfectament al museu de la cosa: l'avi dels acudits els explica sense ni actualitzar Guàrdia Civil per Mossos. Arriba el torn de l'stripteaseuse, i la noia baixa a fer unes contorsions al passadís de platea i, de passada, ullar quin mascle arrossegarà a l'escenari per fer xisclar les àvies del casal de jubilats. Veu tres homes junts i, resoluda, estira el primer –Santi Vila– que, estupefacte, acaba assegut a la cadira de l'escena. En segons la noia li treu l'americana, li descorda la camisa, li toca el paquet, li treu el cinturó, li frega els pits pel nas, se li asseu a la falda... La temperatura i la cridòria de les classes passives augmenta, i l'alcalde dibuixa unes expressions noves, desconegudes, totalment inèdites fins i tot per als que el coneixen des de la primera comunió. Poder ser testimonis d'uns instants d'inseguretat per la sorpresa en un home acostumat a l'elegància dialèctica i al domini de l'escena pública ha estat un obsequi inopinat, però sobretot ens ha ensenyat i alliçonat, diria que tant que convindria que ens sorprenguessin amb tothom que té ascendència sobre la nostra vida administrativa i que ens mostra només l'aplom abúlic –i no ho dic per en Santi.
