M'odien
Sempre he cregut que passo inapercebut per gairebé tothom. Sóc de costums normals: treballo, faig vida casolana, acompanyo els meus fills a l'escola; a vegades vaig a missa i no em perdo cap bateig o enterrament de la família. Normal, diria jo. Però no. En aquests moments gaudeixo de l'odi més ferotge, per dos fets: m'agrada el futbol i sóc català. El primer pot ser evitable, però el segon ja és molt més difícil, diria que impossible. Si algú em pregunta per la meva capacitat d'odiar, no tindré resposta d'immediat; sóc conscient que estic a favor del sentit comú, l'honestedat i la transparència en el que dic i penso. Això em desqualifica per ser entrenador del Madrid, ja ho sé. No odio la vida, tampoc la mort, i l'espai del mig m'interessa. És clar que, a vegades, odio les dones, però per coses simples: sempre saben on he deixat les claus del cotxe. No em sento capaç de sentir odi universal. Els polítics diuen que no tenen cap enemic, però es perquè els seus amics són els que professen i executen l'odi. Si no, que algú m'expliqui les trifulgues del PSC i el PPC amb les seves cases mare. El cas de l'alcalde Hereu serà de llibre de text, en els anys que vindran: ja que els seus tràfecs cristians no han estat a estimar els seus enemics, sinó en l'odi dels seus aliats. Diuen que odiar és humà, però ningú no recomana què hem de fer aquells que som espoliats.
