Ben Laden

No sé si el profeta et rebrà amb les tres-centes verges de rigor, però als Estats Units el teu assassinat ha estat rebut amb l'alegria pròpia dels que volen fer reposar en pau, un cop consumada la revenja, els seus éssers estimats –les teves víctimes–. Potser se'ns escapa, com ha dit Hillary Clinton, que la majoria dels morts provocats per tu han estat musulmans; tant és, el teu ogre eren els Estats Units, i tu eres l'enemic públic número u de Washington.

És lògic, doncs, que tota l'atenció se centri en la reacció dels nord-americans, els quals per bé o per mal han estat vistos com els teus oponents –al capdavall, t'han abatut uns agents dels EUA–. El que no és tan lògic, en canvi, són les escenes de joia desbordada que has provocat. Durant deu anys t'has escapat de la primera potència mundial, i aquesta serà la notícia que quedarà en els manuals d'història. Els has deixat com uns incompetents. Jo potser ho celebraria amb més discreció, no?

Perquè celebrar la teva eliminació al cap d'una dècada és, en el fons, elogiar les teves habilitats, el teu ascens al primer nivell de dolenteria i les matances que has orquestrat. A mesura que el dolor pels difunts s'esmorteeixi, serà l'admiració pel monstre, la que restarà per a la posteritat. I vés a saber si ingressaràs al panteó dels malignes rebels també pel teu rastre post mortem, atès que els teus seguidors d'arreu del món, talibans o no tant, han jurat venjar la teva mort. Veurem com acaba tot plegat, perquè sabem molt bé que les barbes no paren de créixer ni a la tomba.