Futbol primitiu

El primer repte que va haver d'assumir l'espècie humana va ser el de la seva supervivència. Des de temps immemorials la lluita no va ser una elecció per a l'ésser humà, sinó una necessitat: guanyar o perdre, vèncer o ser vençut, encertar o errar, era la diferència entre viure a morir. Els més forts i els més hàbils, ja fos en l'enfrontament entre iguals com en l'art de la pesca o la caça, prosperaven individualment i eren temuts sempre i respectats de vegades, i acabaven sent ells els que ocupaven el poder o resultaven els escollits per liderar el grup.

L'exercici d'aquestes habilitats per si mateixes es va convertir en el que avui considerem les manifestacions de les primeres pràctiques esportives, però sobretot era una manera de mantenir-se preparats en temps de pau per quan arribés l'hora de fer la guerra. Fins al punt que les primeres notícies que tenim d'alguns jocs, que no tenen res a veure amb les armes, les coneixem per les restriccions que alguns reis van imposar a la seva pràctica per tal de que no entorpissin la preparació dels seus soldats.

Molts segles desprès la societat va transformar totes aquelles exigències, les de les necessitats més primàries i les dels poderosos, en un entreteniment, i l'esport com a oci s'ha acabat convertint en un dels símbols moderns de l'evolució de la societat i dels individus. L'esport, l'objectiu de la superació personal i la idea de competir pel repte que significa enfrontar-se a un rival pel plaer mateix de l'enfrontament, és un refinament destil·lat de les proves que van haver de superar el nostres avantpassats. L'expressió més elitista i sofisticada d'aquesta idea és la màxima del cèlebre historiador i pedagog Pierre de Frédy, baró de Coubertin i inventor dels Jocs Olímpics moderns, que defensava que el més important a la vida no és la victòria, sinó lluitar bé. La introducció de criteris ètics i estètics (sense poder deslligar clarament on comencen uns i on acaben els altres) és un salt qualitatiu cap al somni de l'home modern i il·lustrat de civilitzar-ho tot, fins i tot la barbàrie que antigament comportava l'enfrontament.

Avui, com ahir i com sempre, guanyar és l'objectiu, però ja no és una necessitat dramàtica. Per tant, quan s'evidencia que de manera sistemàtica no es respecten les normes o es mira de fer-ne una lectura interessada i contrària el seu esperit, quan es fa palès que el joc no és un fi en si mateix sinó un instrument, quan es renuncia indissimuladament a la bellesa i al virtuosisme i s'emmascara la brutícia i la mediocritat sota la pàtina de l'èpica, es fa un salt en el temps i es retrocedeix al passat. Algú podria sostenir que aquests són els instruments dels que no tenen altres eines. D'acord, però l'acceptació d'aquest argument significaria assumir que no hem evolucionat tant com creiem o que, quan convé, estem disposats a fer passos enrere.

La polèmica de les últimes setmanes entre el Madrid i el Barça, entre Mourinho i Guardiola, significa simbòlicament un xoc entre el passat i el futur, entre el primitivisme i l'evolució. L'espai que hi ha entre el que representen ara mateix els uns i els altres és tan gran, i no només parlant de futbol, que no el pot escurçar una victòria ni el poden justificar cent derrotes.