Sortu, Bildu, Batera, Elkartuta, Batasuna...

Tant els que el 1974 tenien ús de raó com els que van obrir els ulls de la vida i de l'enteniment més tard, tenen ara un bon motiu per recuperar de les hemeroteques l'episodi penosament conegut com a Espíritu del 12 de Febrero. Tal dia del 1974, el president del govern espanyol i darrer masover de Franco, Carlos Arias Navarro, pronunciava davant del ple de les Corts un discurs considerat aperturista pels possibilistes, fals pels demòcrates i traïdor per la vella guàrdia franquista. Aquest discurs anunciava una reforma política mitjançant la qual s'havien de sotmetre a sufragi els càrrecs municipals i un terç dels diputats a Corts i s'havien d'autoritzar associacions –no partits– de caràcter polític amb un nombre d'afiliats superior a 25.000 i amb una implantació mínima a quinze províncies. És a dir: es pretenia bastir un sistema que depurés per si mateix els excessos de llibertat que podia comportar una democràcia real i, en conseqüència, la pèrdua de control del poder dels que fins llavors l'ostentaven gràcies al totalitarisme. I per si hi havia cap dubte, pocs dies després el mateix Arias Navarro afegia al seu discurs un matís que primer havia omès, accidentalment o no: tot això només seria possible per a aquells que juressin els principis fonamentals del Movimiento. Dit d'una altra manera: calia posar prou obstacles –legals i penitenciaris– als opositors de manera que poguessin tenir una relativa veu però no una presència suficient per fer-los perdre la posició dominant.

És impossible no veure tots els paral·lelismes que hi ha entre aquell patètic esperit franquista i l'actuació dels poders executiu, legislatiu i judicial de l'Estat espanyol en l'afer de Sortu i/o Bildu: PSOE i PP pretenen que els sectors més abertzales surtin de l'ombra d'ETA i se sotmetin a la voluntat de les urnes, a condició que ells mateixos no s'hi presentin i que només tinguin l'opció de votar les formacions més domesticades. De la mateixa manera que aquell Espíritu del 12 de Febrero era un símptoma inequívoc de l'agonia d'un sistema caducat, les actuacions dels tres poders espanyols ho són ara de l'exhauriment de la política espanyola al País Basc.