Allò que no diu ‘La Vanguardia'
Que La Vanguardia tingui una edició catalana és una notícia excel·lent. Excel·lent perquè els lectors podran accedir al producte en la seva pròpia llengua, és clar, i perquè els autors catalans també hi podran escriure, però sobretot perquè si en 130 anys l'empresa no n'havia tingut cap necessitat, que ara faci el pas vol dir que alguna cosa es mou. Cal tenir present que parlem d'un diari que ha sobreviscut a tot, des de l'expropiació per la guerra fins al control directe del règim franquista. En una entrevista de Pilar Rahola (amb una enorme quantitat de sabó), Javier de Godó ho diu amb absoluta claredat: “És un acte coherent amb el mercat que tinc. La Vanguardia s'ha adaptat a tots els moments de la història de Catalunya, i seria una falta de reflexos empresarial no prendre ara la decisió, perquè la realitat ha canviat i La Vanguardia sempre connecta amb la realitat”. Ara només cal esperar que el model de llengua no sigui el de la versió catalana d'El Periódico: una mera (i discutible) traducció de l'original castellà. La versió catalana (en format digital) de l'entrevista de Pilar Rahola fa dir a Javier de Godó aquesta perla: “Ens han estimat fer molt mal amb això del català, com si no fóssim un gran exponent de catalanitat”. Una badada de traducció (“estimat” per “querido”) que no ha de ser –Déu no ho vulgui– cap mal averany sobre el futur.
