La indecisió russa

En l'època convulsa en què va néixer la nova Rússia una vegada separades de les repúbliques colonitzades al llarg dels segles XIX i XX i desapareguda l'URSS, semblava que tindrien lloc grans canvis polítics interns i d'orientació geoestratègica. Res d'això va passar. En política interior, la valoració del poble rus de l'estabilitat per sobre de la democràcia ha donat força a les oligarquies del poder. De fet la voluntat democratitzadora de l'època Ieltsin va anar en paral·lel amb la corrupció i l'apropiació dels actius de l'estat que van ser privatitzats de manera venal. Avui la democràcia a Rússia és en part sinònim de cleptomania i corrupció, enllaçant aquesta creença amb una vella tradició ja present amb Puixkin a l'inici del segle XIX quan ridiculitzava l'igualitarisme de la democràcia americana.

Les reserves de petroli i gas i el possible accés al subsòl de Sibèria, ric en minerals pesats, escassos i necessaris en certs sectors tecnològics, si efectivament el canvi climàtic produeix el desglaç parcial d'aquesta regió, fan que Rússia no tingui una necessitat de canvi per raons econòmiques ni a curt ni a llarg termini, encara que l'excessiva especialització de la seva economia és una feblesa estructural. En aquest context d'estabilitat, la realitat russa es mou entre dos dilemes: la col·laboració o el conflicte amb la UE i Occident i la modernització en base a l'estructura social i política actual o com a motor d'una més gran llibertat, democràcia i competitivitat econòmica.

El discurs de Putin a Munic el 2007, en què va fer una aguda crítica d'Occident i va afirmar el creixement de Rússia i la decadència d'Europa, té una certa dosi d'incoherència però enllaça amb una tradició que ve de la guerra freda, en què la població russa sotmesa a una propaganda permanent i incontestada temia l'agressió d'Occident, que el poder comunista presentava com una realitat inevitable que justificava una política defensiva clàssica. Aquesta ambivalència entre ser o no part d'Occident ha estat present en la política russa des del segle XVIII i va portar el tsar Alexandre III, victoriós de l'exèrcit napoleònic, a dir que els únics amics del poble rus eren els seus exèrcits.

La importància durant setanta anys de la política soviètica, en què la desconfiança i la sospita formaven part de la cultura de l'estat, no ajuda avui al desplegament de polítiques més obertes amb Occident.

Amb un problema de natalitat que produeix un ràpid envelliment de la població, un sector industrial amb un baix nivell de competitivitat i de necessitat de modernització, una situació a l'Àsia central amb un potencial conflicte amb l'islamisme que creixerà amb la retirada d'Occident d'Afganistan, un terrorisme latent impulsat per les poblacions del Caucas i un creixent poder econòmic i militar de la Xina amb influència sobre els territoris orientals de Rússia, no es veu en què pot beneficiar Rússia la decadència de la UE i dels EUA a què fa referència el primer ministre Putin.

En el que sí hi ha un gran consens a Rússia és en la necessitat de modernització i de creixement científic i tecnològic, especialment en tecnologies d'informació avui essencials, en què tenen un retard històric que va ser a l'origen dels problemes d'eficàcia de l'economia de l'URSS. Aquest és un motiu que dona suport a la necessitat d'una política d'aproximació i col·laboració amb Occident.

La necessitat de modernització ha estat un leitmotiv constant de Rússia des de Pere el Gran, però la modernització tecnològica és dubtós que produeixi efectes importants si no canvia l'estructura oligàrquica de l'economia russa. L'ajut i el transferiment de tecnologia des d'Occident estarà sempre condicionada per una més gran seguretat jurídica de les inversions estrangeres, avui feble per la manca de independència dels tribunals respecte del govern i la ingerència d'aquest en els mercats interns.

Les idees impulsades per part del poder polític que la importació i el desenvolupament de noves tecnologies es duguin a terme en primer lloc a través de l'exèrcit, com a plataforma més ordenada i acotada per rebre-les, per després passar al lliure ús en la societat i les empreses, són la demostració dels dubtes que aquest debat genera quan es constata que aquesta modernització del país pot fer inevitable el gir polític i econòmic de Rússia cap a estructures de característiques occidentals ara considerades allunyades de la cultura del país.

La creació d'un centre de noves tecnologies en què instituts de recerca, universitats i empreses col·laboren a Skolkovo, prop de Moscou, en línia amb el que va ser fa ara trenta anys Silicon Valley, no ha estat un èxit per la falta d'apertura d'aquesta iniciativa finançada per l'estat que no ha permès la col·laboració oberta amb empreses estrangeres: des de l'autarquia no hi pot haver progrés tecnològic i econòmic.

Avui és clar que ni en el govern ni en el poble hi ha una idea estratègica de país i que malgrat que en diferents àmbits socials i polítics es coincideix en una intenció genèrica, aquesta entra en conflicte quan s'han de definir objectius concrets. És aquesta una actitud que impedeix avançar. Possiblement el dilema rus és inherent a les seves pròpies cultura i tradició i si fos així el problema tindria difícil solució.