Els clàssics seran un hàbit

La sèrie de quatre clàssics ha estat esgotadora per a tots. Per als protagonistes, segur, i per als que ens ho hem mirat des de fora, també. Ni el fet que el Barça en surti clarament vencedor, amb la lliga a punt de caure i l'accés a la final de Wembley atropellant encara més la copa guanyada pel Madrid a Mestalla, estalvia el cansament que deixen aquests quatre partits convertits en una guerra bruta i mesquina per part de qui futbolísticament se sap inferior, però no ho reconeix, que seria el seu primer pas per renéixer. La història diu que han passat 95 anys des de l'última vegada que el Barça i el Madrid es van enfrontar quatre cops en tan poc temps com ara, i n'hi ha prou de fer un cop d'ull al paisatge actual del futbol per intuir que no en passaran 95 més fins que ens hi tornem a trobar. Amb el futbol estatal bipolaritzat i sense indicis de canvi, i amb els dos clubs que el bipolaritzen instal·lats en l'elit dels quatre o cinc equips a tot estirar que poden alçar la Champions sense que el nom del campió d'Europa sigui una sorpresa, estem abocats al fet que empatxos com els que acabem de passar siguin més un hàbit que una excepció en els pròxims anys. Vist avui, el que sembla insòlit és que fes 21 anys que els dos grans rivals no s'enfrontaven en la final de la copa, que només hi hagi quatre precedents de duels europeus o que des del 97 no es trobin en la supercopa, la competició que ja té tanda demanada per a l'agost. Després d'eliminar el Madrid, sento a dir que és la victòria més important del Barça de tots els temps. Discrepo, no tant de la sentència com del joc reduccionista, semblant a aquell que proclama que, el dia que el Barça i el Madrid es trobin en una final de la Champions, serà el final de la història. L'endemà, el futbol continuarà. Precisament perquè vénen molts Barça-Madrid convé desdramatitzar la derrota tant com la victòria. Ara per ara, també això ho fem millor aquí.