Barça i independència

Els Barça - Madrid sempre han estat més que un partit de futbol, i en aquesta sèrie de quatre gairebé consecutius que han disputat aquests darrers dies ho han estat més que mai. Observant què ha passat, sentències com aquelles que diuen que el futbol és una religió laica o que, més adequada pel que fa el cas, el futbol és la política per altres mitjans adquireixen un sentit ben ple.

Certament, hi ha un risc de caure en una mena de presentisme. Pot passar que la proximitat dels enfrontaments no ens deixi agafar la perspectiva suficient. D'incidents i estirabots com els que hi ha hagut durant aquests divuits dies de frenesí de culers i merengues, n'hi ha hagut sempre, i segur que encara en podríem trobar de més greus i de més forassenyats. Però em fa l'efecte que la intensitat i la seriositat amb què s'han produït ara és nova i no només s'explica per raons futbolístiques.

La simbologia d'una i altra afició ha estat més nacional que mai. Tot i que no disposo de dades amb què sustentar-ho més que la meva pròpia observació, m'ha fet tot l'efecte que els culers treien més estelades que en d'altres cops i que els merengues també recorrien a la bandera espanyola d'una manera més intencionada. Ara: si simbòlicament el grau d'exacerbació és discutible, en el pla de les declaracions i de les actuacions institucionals em sembla innegable.

Hem sabut que el jugador del Barça Gerard Piqué es referia a la lliga i la copa com els trofeus dels “espanyolets” i, fossin els comentaris del defensa català certs o no ho fossin, hem vist com la premsa de Madrid i del Madrid els esbombava per arengar les hosts merengues contra les forces catalanoblaugranes. I hem sentit com l'exporter del Madrid Paco Buyo cridava José Guardiola i remarcava que li deia José perquè “som a Espanya”. Amb segons quin tipus de llenguatge, no és gens estrany que les reaccions populars hagin estat tan insultants i agressives.

En el pla institucional, no s'ha fet gran cosa per a posar seny a tanta inconsciència ni per a evitar que la riuada sortís de la llera futbolística; al contrari, han obert tantes comportes com han tingut, i aigua avall. El Real Madrid va prohibir l'ús del català per la megafonia del seu estadi en l'anada de les semifinals de la lliga de campions, fet que tots els equips amb què ha jugat el Barça sempre han permès i que la UEFA autoritza i aconsella. I el personal de seguretat del Santiago Bernabéu es va dedicar a requisar totes les estelades que va trobar. I encara podem parlar d'un cas, almenys, en què un policia va multar un seguidor culer per haver penjat una bandera catalana en un arbre madrileny (sense que aquest se'n queixés i sense preguntar-li si era culer o merengue).

En tot el que ha passat hi ha una raó futbolística d'una magnitud colossal. El Real Madrid no s'empassa la supremacia actual del FC Barcelona en les competicions domèstiques, i encara menys que sigui la referència del futbol estatal a Europa i al món. Ara ja fa molts anys que dura i, sobretot, també fa anys que es veu que no saben per on mossegar i cada queixalada els costa molts calés i acaben a cal dentista. Aquests dies s'ha vist que no els fa res jugar molt brut i, si cal, afilerar-se rere les trapelleries d'un trinxeraire que els ha promès que sap la melodia amb què estroncar-los el mal culer.

Tanmateix, és indiscutible que també hi ha tingut molt a veure la tensió política actual entre Catalunya i Espanya amb el teló de fons de la independència catalana. En aquesta sèrie de quatre partits entre el FC Barcelona i el Real Madrid, la qüestió de Catalunya ha estat present de manera inequívoca perquè, encara que ningú s'hi hagi referit directament, tothom ha sabut en tot moment de què parlava. I és que és inevitable. És una qüestió que ja tenyeix qualsevol acte de les relacions entre Catalunya i Espanya. I els Barça - Madrid sempre han anat d'això.