Ja toqueu els vostres fills?

La mare del republicà Joan Tardà tenia uns valors que em costaria defensar que encara avui es mantinguin. “Pobres, però nets”, diu que li deia per recordar-li que “a la vida tindràs més o menys sort, però que sobretot no has de ser un fill de puta”. Segur que no li deia “fill de puta”. Però era el que devia voler dir i és la manera com en Tardà ho explica. El que no explica és quins valors defensava. Pel que diu, però, entenc que, com també el seu home, valorava l'honestedat, el treball, l'esforç i formar part d'una comunitat com la nostra. Sí que explica que, fa cap a cinquanta anys, pares i fills pràcticament no es tocaven. Pocs petons, poques abraçades, poques moixaines, poques expressions afectuoses. Educació de postguerra. Molts de la meva generació encara en som fills. Forma part de la nostra herència. I això mateix passava entre les parelles. Fa cinquanta anys, entre els adolescents del meu poble –i segur que no només entre els del meu poble– un petó era només el pas anterior a la morrejada, tocar els pits era ràpidament qualificat de grapejar, sabíem que molts homes i quasi totes les dones no deien, si més no amb la seva parella, paraules relacionades amb el sexe. Quan feien allò que no deien, apagaven el llum de l'habitació després de tancar la porta. Als fills, els tocaven poc. Els tocaven més per pegar-los. Però tot això ha canviat. Si més no, aparentment. Avui els homes ploren en públic, les adolescents diuen en públic que tenen la regla, les parelles es toquen també en públic fins i tot després d'haver trencat. És molt millor. Tot i que les relacions humanes no siguin més serioses del que eren abans. Tampoc homes o dones i fills o filles són més sòlids.