La ressaca més llarga de la història

Per esbrinar què ens ha deixat exactament el serial de clàssics hem de fer un cop d'ull a la llarga ressaca rival. Perquè aquest temps que s'estén deixant enrere la cursa quàdruple i frenètica de xocs entre el Barça i el Madrid il·lustra clarament com han quedat uns i altres després de tot plegat.

«Que la imatge del Madrid hagi pogut quedar malmesa no em preocupa», explicava Víctor Valdés. «Em preocupa nosaltres», completava. El trànsit del Barça pels clàssics ha sigut tan ferm com natural. Va mantenir a ratlla el Madrid en la lliga en el primer; va felicitar el seu rival a València en el segon; va guanyar amb autoritat fora de casa en el tercer i va completar la missió europea a casa en el quart. Ja està per als jugadors del Barça, a qui ara els importa «nosaltres», no pas «ells». Ara Guardiola pensa en la lliga i una consecució matinera que li permeti mirar cap a Wembley sense obstacles.

La ressaca del Madrid, en canvi, està sent d'aquelles de vi dolent. Llarga, amb un mal de cap que no se li'n va i un mal humor notable.

Per il·lustrar-ho, caldrà fer un cop d'ull a la premsa de la capital. Mentre esperen que la UEFA informi avui sobre la possible sanció a José Mourinho, els diaris esportius de la capital transmeten el seu propi estat anímic postclàssics triant temes com ara: «Guardiola és el gran objectiu de l'Inter per a la pròxima temporada», una notícia que desfermaria l'eufòria en el madridisme fins al punt de poder veure alguns aficionats celebrant-ho a la Cibeles. Després de somiar amb en Pep volant cap a Malpensa, es detenen en un altre tema en clau de futur, al·ludint, evidentment, a Cesc, «objectiu prioritari del Madrid per reforçar-se per a la pròxima temporada», un clàssic que, en aquest cas, també mata dos pardals d'un tret, en fitxar un gran futbolista i evitar que pugui reforçar el Barça.

Més coses de la llarga ressaca madridista. «A Anglaterra critiquen els jugadors del Barça per fingir», diuen per assegurar que en el futbol anglès en general això no ha agradat gens. D'aquesta notícia es desprèn una teoria que probablement ranegi la necessitat d'un psiquiatre: es vol fer creure que, un cop jugats els quatre partits, la imatge internacional i també estatal del Barça és en realitat la que ha quedat malmesa per l'actitud dels seus jugadors.

Per acabar, una notícia que parla moltíssim de la relació entre Catalunya i Espanya. Perquè després d'apuntar i disparar contra el Barça, equip de «piscineros», equip que guanya trofeus adulterats, que fa trampes, que xiula l'himne i moltíssimes coses més, s'assenyala: «Del Barça dependrà que Espanya recuperi l'hegemonia a Europa», ja que una victòria blaugrana a Wembley el 28 de maig contra el Manchester significarà que la suma de Champions d'equips de l'Estat desfaci l'empat a dotze que hi ha actualment entre l'Estat i Itàlia. «La glòria d'Espanya» depèn del Barça.

Aquesta última notícia és només un primer tast del que probablement passarà quan l'estiu del 2012 l'equip de Del Bosque, farcit dels blaugrana que s'han acostumat a ser diana de crítiques duríssimes per part la premsa madrilenya, iniciï la defensa de l'Eurocopa a Polònia i Ucraïna. En tot cas, serà un altre cop de timó. Perquè seria suficient recordar com es va defensar la manera de jugar de l'equip de Del Bosque contra altres seleccions de caire dur, com ara el Paraguai i, especialment, la finalista Holanda, un combinat que va jugar al límit del reglament, amb De Jong com a abanderat de la trista mutació del futbol holandès. En aquells dies de vi i roses a Sud-àfrica, la premsa que avui demonitza Busquets i Pedro per fingir, es va erigir en defensora d'una manera de jugar respectuosa amb l'adversari i l'espectacle. Va ser saludable i esperançador que guanyés aquell equip de Del Bosque el mundial. Però, evidentment, no va fer escola més enllà de l'àmbit del conjunt estatal.

Jorge Valdano –com altra gent impecable del madridisme, com Casillas i Xabi Alonso, que ara defensen i encarnen actituds insòlites–, solia assegurar que el que més ensenya és la derrota i no pas l'èxit. Explicava, amb ocurrència: «Éxito es exit=0», al·ludint al mot anglès exit, que significa sortida i al zero. Sortida al no res. Però, està ensenyant alguna cosa la derrota al Madrid de Mourinho?