Serrahima

Sempre hi hauria d'haver un moment per tornar a Maurici Serrahima. De fet, sempre és convenient fer la lectura dels altres, encara que només sigui per aprendre la sintaxi que ens falta, aquella respiració distintiva que cada escriptor imprimeix als seus textos i que ajuda els qui el llegeixen a eixamplar els pulmons del seu propi llenguatge. Llegir-se un mateix és una activitat reiterativa i asfixiant, sense la saludable tonificació de l'aire que circula per fora. Un té sovint la impressió de plagiar-se a si mateix, de no haver arribat mai a emancipar-se del tot, d'estar remenant sempre als mateixos calaixos. Hi ha una circularitat obsessionant, en les coses que un mateix es diu, però al mateix temps, quan es retorna a aquesta sonsònia tan nostra, tan soferta i predictible, a vegades es percep una presència intrusa, un gir extravagant que no podem rellegir sinó amb estupor i una tristesa fonda, com si passat un temps aquells papers fossin ja l'obra d'algú altre, alguna cosa que vam escriure vestits amb una roba que no era la nostra.

De la capacitat de travessar la realitat per lliurar almenys l'aparença d'una imatge que la contingui, els que hi entenen, com Serrahima, en diuen estil. Proust, que era asmàtic igual que Serrahima i per tant sabia què significava escriure en suspensió, com si estigués atrapat en l'instant just de morir, en deia la capacitat de crear, dins la llengua pròpia, una mena de llengua estrangera, és a dir, l'art de construir-se per mitjà de l'esquerda. Pessoa, que era més tràgic, es referia també a la potencialitat de la imperfecció, a aquest torçar-se de la llengua per apuntar al cor del món amb fletxa enverinada, quan afirmava plorar damunt els versos dolents d'antany, que havia cregut en el seu moment perfectes, com si fossin “una darrera esperança que se n'anés”. Segurament detectava en aquell fraseig titubejant d'infància una força expressiva en latència que l'educació havia acabat aplacant. Serrahima parla de tot això, de com es crea un món des de l'alè de les paraules, més encara, des de la seva manca, des de l'ofec i l'obnubilació produïts per l'asma, a propòsit de Proust, en el preciós assaig que va dedicar-li el 1971 i que ara recupera Edicions de 1984. El cas és que val la pena tornar a Proust justament per retrobar Serrahima, aquell advocat i dietarista avui poc recordat que pertany a l'última generació d'escriptors catalans que van sentir un autèntic respecte per les coses de la llengua i l'estil, en aquella època en què fins el més discret dels gasetillers redactava notes aprofitables.