Societat del benestar
D'ençà que el nou govern català està en el poder, les consignes més repetides han estat: ajustament i austeritat. Aquest missatge ha posat en ebullició les estructures que donen suport a l'anomenat “estat del benestar”, especialment en l'àmbit sanitari i educatiu. El president ha anunciat, en reiterades ocasions, que el seu govern haurà de fer front, com a mínim dos anys, a dures retallades, en haver-se trobat uns comptes de la Generalitat amb un dèficit molt més gran del previst, en un escenari financer espanyol molt depauperat.
En un context de crisi com l'actual, s'entenen bé i són benvingudes totes les iniciatives de reducció de la despesa, amb la finalitat de minorar el dèficit. No fer-ho és suïcida i una irresponsabilitat envers les properes generacions. Perquè el finançament del dèficit se sosté amb deute a llarg termini, que és un compromís que acabarà assumint la següent generació.
I val a dir que és demagògic agitar l'opinió pública qüestionant la continuïtat de l'estat del benestar, quan del que es tracta és de disminuir, racionalitzar i optimitzar els recursos que són necessaris per al seu funcionament. És a dir, que recórrer aquest camí és imprescindible per a la seva pervivència, perquè sigui sostenible en el temps.
Des de Cecot celebrem que, per fi, es posi fil a l'agulla, i fins i tot pensem que, des d'un punt de vista de la ciutadania, és positiu que el govern no maquilli la situació crítica que estem vivint, sinó que l'expliqui amb rigor. Personalment estic en contra que els governants ens tractin a tots nosaltres, els ciutadans, com “nens petits”, amb un paternalisme mentalment mutilant. Plantejar les coses tal com són és l'única manera que tots siguem conscients de l'esforç que haurem de fer en els propers temps. Alhora que s'ha d'enviar un missatge que incorpori, de manera positiva positiu, uns objectius i un full de ruta... ja ho va dir Churchill: “Blood, sweat and tears”.
No obstant això, és evident que hi ha punts de fricció importants i que hem d'aconseguir alinear els principals partits polítics (ara ja ha governat tothom) perquè facin la pedagogia responsable i moderna que traslladi el sentir de l'interès general: no podem continuar gastant més del que ingressem.
En aquest context, cal assenyalar com a punt crític que no tots els serveis de l'estat del benestar (siguin de titularitat pública o privada/concertada) es gestionen amb els mateixos criteris, i per tant els seus costos i la seva eficiència tenen un rang de variabilitat en proporció de fins a 1 a 3 per un mateix servei. Per tant, en temps de recursos tan escassos, hem de demanar mantenir a ple rendiment i ocupació els serveis que tenen millor quocient prestació/cost, i hem d'exigir els ajustos més forts o el tancament d'activitat en els pitjors gestionats, per cars i ineficients. És de sentit comú i bona administració. Com en les nostres empreses, com en les nostres llars.
Si com a ciutadans fóssim tots conscients que hem delegat en les administracions la gestió dels nostres impostos, seria fàcil mentalment fer un pas que considerem absolutament necessari. Catalunya no té un estat del benestar, sinó que tenim una societat de benestar. Perquè som nosaltres, els ciutadans, els que amb el nostre esforç i contribució ens dotem nosaltres mateixos, via impostos com a principal font, dels recursos necessaris per poder dir que vivim en un país benestant. Des d'aquesta consciència general no es poden acceptar malbarataments, deficiències, amiguismes, ineficiències, sectarismes i alguns altres ismes de caduca referència. Volem resultats en competència premiant qualitat i cost. Perquè volem donar continuïtat i millorar en prestacions, en equitat i en gestió la nostra societat del benestar. Només així serà sostenible i creïble.
De tot plegat, se'n deriva l'obligació de les administracions de passar comptes detalladament als administrats dels diners que ens administren. Potser una bona manera de començar aquest camí i de fer pedagogia en el moment en què ens trobem fóra conèixer detalladament, centre per centre i servei per servei, el que ens costa cadascun. Es disposa d'aquesta informació, només falta la seva difusió. L'esperem per treure'n conseqüències constructives.
