Eleccions i tendències
Una de les qüestions que determinen la realitat nacional catalana i la seva dinàmica política i electoral és que, sortosament, aquí les eleccions municipals no seran llegides en clau de primàries espanyoles. Un hipotètic ascens del PP com a vot de càstig al socialisme per la gestió del govern de Zapatero es pot donar en alguns sectors, amb algunes repercussions a l'àrea metropolitana de Barcelona, però no representa una realitat determinant del país (a diferència del que s'esdevé, per desgràcia, a les Illes i al País Valencià, amb les enormes dificultats que fenòmens d'aquesta mena provoquen per pensar i articular una nació política conjunta).
Les eleccions municipals de 2011 a Catalunya, com s'escau en un procés democràtic en aquest nivell de govern, estaran molt determinades pels condicionants locals: pels candidats de cada municipi, per les propostes de cada formació en un context de crisi i de precarietat de l'administració municipal, per la gestió dels que aspiren a consolidar una majoria de govern o per la confiança que generin els que plantegen una renovació. Però juntament amb les peculiaritats de cada poble o ciutat, la present convocatòria electoral proporcionarà alguns elements de judici sobre tendències generals de la política catalana (per exemple, si CiU serà capaç de traslladar al mapa municipal l'impuls registrat a les eleccions al Parlament) i, pel que aquí ens interessa destacar, revelarà quines intencions de futur tenen les direccions de les diverses formacions polítiques amb implantació en el conjunt del territori, una circumstància que es comença a palpar amb els missatges de campanya i que es coneixerà definitivament quan es constitueixin els governs locals i es forgin les coalicions.
Al meu parer, la pregunta clau sobre el comportament polític que es reflectirà durant la cita electoral i després és si el món local continuarà majoritàriament determinat per la divisió entre tripartit PSC-ERC i ICV d'una banda i CiU (potser amb PP) per l'altra, o si es trencarà aquesta tendència dominant els anys passats per una combinatòria diversa o, com desitgem alguns, per uns governs locals més marcats per pactes basats en l'eix nacional que en l'eix esquerra-dreta.
Aquesta darrera setmana s'ha expressat una nova conjura de l'antic tripartit per assegurar la governabilitat en alguns ens locals tot aprofitant el desencís que ha causat CiU amb la seva política de retallades socials. En aquest sentit, els moviments que està protagonitzant ERC, obstinada a estintolar el PSC, confirmarà tal vegada la seva ensulsiada a les urnes el proper 22 de maig. Després de tot el cost electoral que per ERC va significar el govern Montilla i els pactes locals amb el PSC del 2007 –entre els quals un dels més visibles va ser el de les diputacions de Lleida i Girona– encara continuen presentant-se davant de l'electorat com a crossa del socialisme sense cap altre projecte polític que parapetar-se en una tinència d'alcaldia, un càrrec al consell comarcal o en la presidència d'alguna de les esmentades diputacions. Si alguna virtut té la irrupció de noves forces independentistes en el municipalisme és que hauria de permetre copsar un horitzó en el qual el sobiranisme no estigui segrestat per dirigents dedicats a cedir el poder als enemics de la Catalunya lliure a canvi de continuar cobrant les suculentes dietes de l'autonomisme.
Si fins i tot en campanya des d'ERC ja es continua insinuant que els pactes d'esquerres amb els socialistes passen per damunt d'una política municipal sobiranista, la gran incògnita és si una Convergència puixant acabarà pactant amb el PP en aquells municipis (com podria succeir a Barcelona) en els quals un acord així proporcionaria la majoria per governar. Farà servir Convergència els seus resultats a les properes eleccions municipals i la política de coalicions com un preludi d'un suport al PP a les Corts Generals espanyoles el 2012? De forma immediata, doncs, començarem a percebre si la retòrica del “dret a decidir” de la federació és una aposta sincera o només una cortina de fum per guanyar temps, esperar que els anhels de ruptura amb Espanya es desinflin i tancar una nova aliança amb els poders estatals espanyols a través del PP a canvi d'alguna contrapartida econòmica més aviat dirigida a satisfer els poders fàctics unionistes catalans que les necessitats de la gent i la reducció del dèficit fiscal.
El drama, en definitiva, és que tot sembla assenyalar que el catalanisme és incapaç de posar-se d'acord per teixir unes complicitats, ara a nivell local, que propulsin un avenç cap a l'estat propi. Em temo que els moviments posteriors a les eleccions municipals continuaran invocant totes les excuses possibles per no superar la dinàmica de blocs esquerra-dreta, de manera que la qüestió nacional quedi posposada per a irritació del sobiranisme cívic.
Només un ascens de les noves opcions independentistes compromeses amb la consolidació d'un moviment coherent d'emancipació nacional podria acabar amb l'espiral perversa que ens plantegen els partits tradicionals. Quan aquells ciutadans que voten a les consultes populars per la independència votin també per a la independència en unes eleccions a les institucions (també en els ajuntaments), la creació de l'estat propi serà més a prop. Els propers dies comprovarem si el procés es pot accelerar o si encara caldrà esperar mentre ERC i CiU es dediquen a proporcionar noves decepcions a la ciutadania.
