L'euro, piramidal?

Cada vegada que ens diuen que els problemes de l'economia espanyola i de l'euro estan ben encarrilats, no triguem gaire temps a descobrir que la preocupació, la inquietud i la desconfiança rebroten constantment. Ara mateix, quan ens pensàvem que la UE havia col·locat el tallafoc a Portugal i que es descartava qualsevol problema a Espanya, resulta que ja no solament rebem trucades del president Obama, sinó que també ens arriben visites com la de Charles Collyns, encarregat de finances internacionals a la Secretaria del Tresor dels EUA, per a verificar si els nostres fonaments econòmics i les mesures adoptades garanteixen l'estabilitat del gran malalt de la perifèria europea. Per si no ho havíem entès, la tournée de l'enviat especial nord-americà va començar a Atenes, Dublín i Lisboa. Un altre emissari dels fons d'inversió es passeja també per aquí a veure si pot quedar-se caixes d'estalvis a preu de saldo, amb unes comissions exorbitants i sense tenir la certesa que els equips gestors que han causat la catàstrofe seran acomiadats a fi de facilitar el sanejament de les entitats. Curiosament, aquest visitant també es diu Collins, però amb i llatina

Mentrestant, Der Spiegel publica que s'ha celebrat una reunió secreta per a estudiar la sortida de Grècia de la zona euro. I, molt més interessant, Mario Blejar, exgovernador del Banc Central de l'Argentina i director del Centre d'Estudis del Banc d'Anglaterra, que sembla que alguna cosa deu saber dels corralitos, ha publicat un article força interessant. Afirma que l'euro es va crear sota el principi que no seria possible cap rescat, però que, amb la crisi del deute sobirà, es va considerar necessari la revocació d'aquesta regla i l'establiment d'un mecanisme necessari per a fer front a les obligacions adquirides. Era una manera de sortir del pas. Tanmateix, això va significar que caldria fer sostenible un deute encara més alt en el futur. Per exemple, un préstec de 78.000 milions d'euros a Portugal representa un 47% del PIB, i no hi ha dubte que, al final del 2012, els deutes de Grècia, Irlanda, Portugal i Espanya hauran crescut en termes de percentatge del PIB. Malgrat tot, no vol dir que la fallida sigui imminent, encara que la situació podria evolucionar cap a una gran commoció si el deute perifèric arribés a afectar els bancs alemanys o de països sòlids. És per això que els governs opten per no tallar per la banda sana i prefereixen ajornar la data del desenllaç tot abocant més diners en ajuts als més febles per a evitar un daltabaix financer intern.

En realitat, es pretén fingir que ens enfrontem a una crisi de liquiditat passatgera i que els països afectats seran capaços, a còpia de reformes, de créixer més que no pas el seu deute. L'argument es podria mantenir si parléssim de la bóta de Sant Ferriol i d'uns recursos sense límits. I és aquí on l'autor, Mario Blejar, defineix de manera molt il·lustrada la situació present, tot comparant-la amb un esquema Ponzi, que vol dir una piràmide com la de Madoff o la de Rumasa. Pensa que la cosa podria durar encara més temps, però que la patacada final és inevitable i es produirà quan el deute privat s'hagi transferit al sector públic. Com sempre, serà l'últim tenidor el qui es carregui el mort dels actius i de les pèrdues. Què és preferible, reconèixer els fets tal com són ara i reestructurar els deutes de països inviables o fer-se el distret i traspassar els danys a la futura generació de contribuents? En qualsevol cas, s'ha acabat el temps dels eufemismes i d'anomenar engany piramidal tot allò que s'assembli a una Gescartera o un Fòrum Filatèlic.

Per si tot això fos poc, també el prestigiós Martin Wolf, del FT, ha dit que si Espanya ha de pagar interessos més alts que el Regne Unit pel seu deute, és perquè els membres d'una unió monetària (els britànics conserven la seva lliura esterlina) són fiscalment fràgils, atès que no són plenament sobirans ni components d'una federació. En conseqüència, els interessos dels bons espanyols són del 5,3%, contra el 3,5% dels britànics. I Wolf cita el professor De Grauwe, que calcula com un país que tingui un dèficit fiscal del 3% del PIB i hagi de fer la rotació del deute cada sis anys, hauria de fer emissions de deute del 20% del PIB cada any. De manera que si no hi hagués més compradors, es produiria un bloqueig i una fallida. Per tant, els potencials compradors és lògic que es preguntin si uns interessos més elevats no són un avís del nivell de risc que s'assumeix en cada cas.

En el cas d'Espanya, la manca de liquiditat podria afectar el deute públic i també els bancs i les caixes. És com un país en via de desenvolupament que s'hagués endeutat en moneda estrangera, excepte pel que fa al finançament de les entitats creditícies per part del Banc Central Europeu. I per a acabar d'adobar-ho, diu que és més fàcil fer front a una fallida de Califòrnia (perquè les garanties del sistema financer i de la Seguretat Social quedarien cobertes a nivell federal), que no a la crisi molt més greu que es crearia en un país membre de l'eurozona. Realment, hi ha dies que val més no informar-se.