‘Capitán Trueno'

Pels que vàrem aprendre a llegir entre els anys cinquanta i els seixanta, les històries del Capitán Trueno i els seus amics van resultar un tractat inoblidable de formació política essencial. Aquell curset intensiu en entregues setmanals ens va vacunar contra els efectes de la formación del espíritu nacional que ens esperava a les escoles franquistes. La vida entesa com un llibre de cavalleria, el mite constant de sant Jordi que mata el dragó i allibera la dama, permet vincular-se a un programa polític d'arrels perdurables. Les històries del Capitán Trueno poden esfumar-se com un vague record infantil, però a les persones decents l'ideal de justícia viscut en els contes infantils els queda a la sang. Naturalment, no teníem, llavors, la més remota idea de qui n'era l'autor, qui era l'home que feia que el Capitán ajornés, una setmana i l'altra també, el casament amb la nòrdica i comprensiva Sigrid, reina de Thule, perquè calia posar fi als abusos d'un dictador, a les malifetes d'un dèspota, que oprimia el seu poble en un o altre racó del planeta. Amb els anys vàrem saber que en Víctor Mora era un home amb consciència política, militant clandestí del PSUC, que d'aquella manera genial despistava la censura mentre formava nois i noies en l'antifranquisme congènit. Una vegada més, l'art de la ficció era capaç d'il·luminar amb precisió les ombres de la realitat. Després van venir els marxismes i altres utopies de futur que, de tanta bondat en els fins, obvien les realitats del present, que de tant voler posar fi als dèspotes queden empeltats de les seves maneres de fer, i etc., etc. Ara, però, en plena campanya electoral, quan la paraula “futur” és a la boca de tots els candidats, jo apostaria amb tota tranquil·litat per qualsevol que porti en el seu passat, en el seu ADN, les lectures formatives del Capitán Trueno. Dels que van passar per aquesta escola, en essència, me'n refio. I de les Sigrid que ja no esperen capitans i ara són candidates, també.