La Catalunya exterior
No ens fixem en un fet important quan hom parla dels necessaris ajustaments de l'economia catalana després de l'esclat greu de la crisi que vivim, que és a escala global i concreta també nostra, crisi ajudada per l'espoli fiscal espanyol i, també, pels desgavells de l'àrea econòmica del tripartit comandada per Antoni Castells. Fins i tot el més sapastre dels comptables sap que cap economista pot signar res sobre uns diners inexistents.
L'aportació de la Catalunya exterior amb les remeses dels catalans esparsos pel món cada any és de més de 515 milions d'euros. Una xifra que no para de créixer, com van demostrar, en una taula rodona feta a la seu d'Òmnium Cultural, Xavier Tudela, secretari general de la Federació Internacional d'Entitats Catalanes, Antoni Montserrat, expresident del Centre Català de Luxemburg, i Montse Aymamí, presidenta del Casal Català de Grenoble. La raó és ben simple: no s'atura el nombre de catalans que, per les més variades raons, la crisi n'és la primera, surten del país cercant les oportunitats que no troben a casa. Els que se'n van són gent jove formada al país, de nivell universitari, fet que casa amb la resposta a una enquesta entre llicenciats recents: un 41 % dels joves catalans veia la sortida a la seva feina en l'emigració.
No hem estat prou agraïts a la Catalunya exterior. No va ser només el lloc del refugi de la cultura catalana quan hi va haver l'intent de genocidi cultural del franquisme, sinó que era el reclam on s'havia de mirar per no caure en mans dels oportunistes que a les acaballes del franquisme intentaren jugar al regionalisme més suïcida. Que hem fet? Que s'ha de fer? Jo crec que abans de res, escoltar-los. Mirar el que fan altres cultures i països del món per projectar la seva cultura i personalitat. I, posteriorment, invertir-hi uns diners que ens tornaran multiplicats de forma sorprenent. Ells posen d'exemple el que fan els instituts de cultura italiana repartits pel món. D'acord que hi ha un Estat al darrere, però en molts casos s'autofinancen, via escola i estudis italians.
Nosaltres tenim una cuina d'igual o millor qualitat que la italiana, i que a més està de moda. I la varietat extrema del país català és insuperable, fet que potenciem encara poc. No ens creguem que els catalans que viuen a l'estranger no tenen molt a oferir als països on s'estan, i molt a potenciar de nosaltres allà on han establert la seva vida, però cap a ells ens ha mancat visió èpica, orgull i sentit comercial.
Entre primeres i segones generacions són aproximadament 410.00 les persones d'origen català que viuen fora de Catalunya. Una xifra que té pes. Només qui no té sentit cultural, nacional o econòmic pot menystenir el seu potencial. D'ençà de 1980 tots els governs de la Generalitat han estat amatents a la Catalunya exterior. Des de Pujol fins a la Vicepresidència de Carod-Rovira, rebent travetes dels més conspicus del PSOE dins el PSC, han estat sensibles als catalans de fora. Però ara, com en altres èpoques, hem de tenir-hi la mirada posada. Hi ha persones d'origen català en llocs clau de molts països d'Amèrica i alguns d'Europa. En el món econòmic, cultural, científic, la recerca, i els casals o centres i les més diferents entitats catalanes. Ells són la punta de llança que cada dia projecta el món català per tot arreu. I en un món global això no té preu.
Ho han demostrat amb les consultes del dret a decidir, s'hi han implicat d'una forma absoluta i han estat els guardabarreres millors davant les calúmnies de l'espanyolisme falsament cosmopolita o directament totalitari. Ho he vist i viscut a les universitats americanes de més prestigi: allà on hi ha catalans han fet figa els jocs dels unionistes espanyols. Un fet és fonamental: s'ha de seguir donant-los el dret a vot, a escollir i a decidir què és el millor que es pot fer. I també hem de fer-los saber que tots els qui formem l'ampli ventall de la cultura catalana, Catalunya, el País Valencià i les Illes, els tenim presents i que, de la mateixa manera que a fora s'acaben unint, a l'interior els apreciem i els necessitem.
