En temps d'aflicció

Les campanyes electorals són ritus de pas que serveixen perquè un polític es converteixi en governant. Si supera amb èxit la prova de la simpatia –ha de fer veure que comparteix els maldecaps de qualsevol veí que li passa pel davant–, la prova del coneixement –ha d'estar ben assabentat de la conjuntura econòmica, i dels temors i les il·lusions col·lectives, religió i futbol inclosos– i la prova del compromís –a alçar edificis, a impulsar el comerç, a augmentar el prestigi de la comunitat–, llavors accedirà a un nivell superior en què podrà distanciar-se del comú, practicar la ignorància i fer cas omís de les promeses fetes. Ara mateix, en temps de vaques lletges i magres, la campanya per les municipals no pot ser tan lluïda com caldria perquè plana per damunt de les promeses la convicció que, per moderades que siguin, no hi ha recursos ni per reunir-se a parlar-ne. Guanyi qui guanyi estarà condemnat a fer estalvis. El que hauríem de procurar és que els electes no s'equivoquin a l'hora d'establir les prioritats, que no gastin el poc que queda en frivolitats com és habitual i que evitin el suport de grups minoritaris interessats només a regar la pròpia i extravagant parcel·la. Sobretot, que siguin capaços de reconèixer, tant de portes endins com de portes enfora, la magnitud del desastre. El fonament dels antics ritus d'expiació és que l'univers és un ordre moral en què la sort o la dissort depenen de la nostra conducta; no en traurem res ara de suportar penúries si no sabem discernir les idees equivocades que ens han dut on som, ni procurem anar en direcció contrària. I finalment, que estiguin atents a les súpliques perquè el poc que queda del nostre espoliat patrimoni no ho engoleixi el pou sense fons del fisc.