Sorpresa

Quan sento les promeses de campanya d'alguns polítics, no tots, em comença a picar tot el cos. Jo creia que era cosa de la calor i que la meitat de la jornada vespertina la passem amb l'aire condicionat apagat, però no. He recordat que aquesta sensació l'he tingut sempre, en qualsevol estació de l'any. L'única condició és que hi hagi campanya electoral.

La picor és especialment intensa aquests dies perquè, malgrat que vivim una crisi com feia gairebé un segle que no vivíem, alguns polítics continuen fent promeses com si fossin els amos de la bóta de sant Ferriol. El que fa venir més gratera és veure com se situen per sobre del bé i del mal.

Pitjor encara: com que tot va capgirat, els responsables de la situació financera que vivim a Catalunya encara pontifiquen. Exemple: el senyor José Blanco, ministre de Foment, va dir dimarts que ells, o sigui, el govern espanyol, mai no havien fet cap retallada, no com els catalans. Rebaixar un 5% el sou dels funcionaris no va ser cap tisorada? I congelar pensions, tampoc ho va ser?

Però l'episodi polític de la setmana també el vam viure dimarts, quan el PSC va votar, amb el PSOE, en contra dels interessos generals de Catalunya, per molt que es vulgui disfressar. Abans de la votació hi havia qui encara confiava que el PSC acabaria donant un cop de puny a la taula. Hauria estat una sorpresa. Perquè ¿recorden quan el PSC va renunciar a la seva personalitat pròpia? Va ser arran de la llei d'harmonització que intentava laminar competències. Llavors el Tribunal Constitucional va posar les coses a lloc. Quins temps!