Tot és confús

Quan la crisi galopa sens parar, no hi ha solucions miraculoses. La bombolla era fictícia i fou la passada primavera quan la Unió Europea exigí a Rodríguez Zapatero un pla de reformes i control del dèficit, un moviment que comportava dures mesures de contenció, fins la rebaixa de sous, la contenció de les pensions i les retallades en obres i serveis. Tot per evitar la fallida de l'Estat i la caiguda d'Espanya a un pou sense fons.

Davant la ciutadania, un llarg llistat de retallades de molt difícil comprensió, quan es qüestionava l'Estat del benestar i, directament o indirectament, era la gent del carrer qui n'acabava pagant la factura. D'altra banda, l'augment espectacular de la bossa d'aturats, amb l'esgarrifós guarisme dels cinc milions, feia molt de mal a l'ànima de la resistència. Mal temps, doncs, per a la lírica.

En una situació tan complicada, res no podia evitar la retallada en la despesa pública, una mesura per si mateixa impopular. Amb raó, preocupa l'anunci de retallades importants en sanitat i ensenyament, dos camps especialment sensibles a la ciutadania. I és normal que el nerviosisme faci forat al carrer i que l'usuari es revolti, més pels missatges que li arriben que no pas per la pròpia realitat del que ara mateix pateix. Però les millores assolides per la societat, resultat de lluites gens fàcils, es fan de molt difícil renúncia, i més d'un es qüestiona el paper dels grans grups financers, sostinguts pel poder polític, malgrat ser els grans culpables de l'actual crisi.

Ara, en període electoral, les retallades esdevenen un excel·lent tema de confrontació. Els governs –el central, els autonòmics i els municipals– poden rebre tots els cops d'ase de les respectives oposicions, culpant-los de tot el que convingui i assegurant que un canvi de mandataris trencaria la dinàmica. En campanya electoral, sembla que tot valgui i des de l'oposició és molt fàcil culpar qui governa, fins de les retallades produïdes per una més que evident manca de líquid o per la gestió de pressupostos sota mínims. És instaurar la cerimònia de la confusió. Organitzar la protesta és còmode, però governar, governar, és tota una altra cosa.