Mèu, mèu, prou
La propaganda que situa el PSC com a subsidiari del PSOE sempre ha estat molt rendible. És una temptació tan fàcil i tan llaminera que fa de mal resistir-s'hi. Ara mateix CiU, per amansir les fogueres enceses amb les famoses retallades de la despesa social, hi torna a recórrer. Aquest és el sentit de la votació que ha promogut al Congrés dels Diputats sobre el fons de competitivitat. Altres, com de costum, també s'han apuntat a la cercavila, darrere les engrunes. Aquest cop, però, hi ha una diferència que desentona, que alerta el més desprevingut: la incorporació esbojarrada d'Alícia Sánchez-Camacho, en posició de fanalet de cua o de llufa, proclamant “la defensa dels interessos de Catalunya” i “la traïció del PSC”. Mèu.
L'avançament del Fons de competitivitat ja va produir-se el 2009 i el 2010, mitjançant la negociació dura i discreta del conseller Antoni Castells. Va ser aquest també qui va determinar, en una enèrgica carta a la ministra Salgado, la quantitat de 1.450 milions d'euros per al 2011 (no els 1.350 milions que havia dit el govern Mas). Calia esperar, ara, una nova negociació, tan dura i discreta com la protagonitzada per Castells. A repèl d'un nou factor: el vigent compromís de reducció del dèficit.
Ara, doncs, feia més falta que mai un acord estratègic del govern de CiU amb el PSC, per sumar forces i fer confluir els rols respectius. El PSC l'ha reclamat, però CiU s'hi ha negat en rodó. En qualsevol cas, el PSC no va esperar i va manifestar el seu ple suport a la posició del govern català; va fer-ho al Senat, dins del grup de l'Entesa Catalanista i de Progrés (amb ERC i ICV). Va votar en sentit invers al PSOE. Calia suposar que el govern català correria a esgrimir la unitat nacional i a forçar una negociació. Però no.
Va emprendre un altre camí: una nova votació, ara al Congrés dels Diputats, amb la finalitat estricta de posar el PSC contra les cordes. Si aquest no cedia, com era previsible, li llançaria al damunt la matraca “sucursalista” i miraria de crucificar-lo. I si arribava a cedir, seria possible servir-li al PP una breu però valuosa majoria alternativa a canvi d'una votació favorable a l'avançament del fons, sumant-se així (a les antípodes del PNB) a l'estratègia d'acoso y derribo propugnada pel PP, cosa que sembla augurar una nova aventura al Majestic.
Què havia de fer el PSC en aquest context? Va optat per no prestar-se al joc, amb una moció en la qual comprometia el govern de l'Estat a negociar. Molt digne, però tot lletra menuda que ningú no llegeix, particularment si ha de competir amb els neons sobre la seva enèsima “capitulació davant del PSOE” o sobre l'exòtica anquilosi que li ha impedit de votar com havia fet al Senat. I tot en plena campanya electoral, en un trist favor als alcaldes del PSC. És la generositat del PSC allò que el porta a avantposar els aliats als seus propis interessos? És aquest infreqüent escreix de virtut cristiana la clau de la seva actuació? Així sembla desprendre's d'algunes candoroses explicacions. Mèu.
Àngel Ros, alcalde de Lleida, ha dit que no s'ensorraria el món si un dia el PSC tirés al dret. Com fa el PSOE respecte del PSC sempre que li convé. El problema del PSC és que plou sobre mullat. Ja va fer la mateixa pirueta en la votació sobre la sentència del Tribunal Constitucional. I sobretot: continua sense grup propi. Sense el grup pactat entre el PSC i el PSOE el 1977 i dissolt l'endemà del 23-F (1981). La primera força catalana al Congrés dels Diputats és muda i transparent, mentre que la segona té grup i les més petites tenen veu. Es tracta d'un falsejament intolerable de la representació democràtica del poble de Catalunya a la cambra baixa espanyola. És hora de dir prou.
