El Dry Martini

El Dry Martini és el rei dels còctels. És de formulació simple, com una truita: no admet errors. Si el dry és bo, és un dóna-me'n dóna'm. És perillós i urbà; per això van inventar el taxi.

No és un còctel per fer a casa. Cal atrezzo, il·luminació, escenografia, ambientació: una barra de bar, moltes ampolles, molt de vidre, gel disponible, instruments, espai i una banda sonora. I un bon bàrman. És cinematogràfic i literari. Shaken, not stirred és la famosa frase de James Bond, personatge creat per Ian Fleming, que els volia sacsejats, perquè estava convençut que si eren xarbotats perdien aromes. Però l'autor escocès no en va donar cap fórmula. Per això Luis Buñuel ha estat sempre el gran mestre del Dry Martini, en va instituir la litúrgia fonamental. Sempre m'he considerat un amant de la barra fixa, i mai se m'hauria ocorregut posar-me darrere una barra, com aquells desgraciats espontanis que es deixaven agafar pel toro. N'ensenyen al Dry Martini Academy, de Javier de las Muelas, un mestre en el maneig dels estris de cocteleria. L'acadèmia és en un local annex al Dry Martini –Còrsega amb Aribau– i l'ha convertit en un espai on es pot menjar i aprendre a fer còctels, des dels imprescindibles gintònic i mojito fins a un curs complet de cocteleria bàsica i imprescindible o el còctel de cervesa. El dry de wasabi és tan exòtic i magistral com el discret encant de la fórmula de Buñuel: ginebra anglesa, seca, molt de gel sec, vermut blanc Noilly Prat i angostura. Es banya el gel amb el vermut i l'angostura, i es llença. Amb el gel aromatitzat, s'hi sacseja la ginebra. Se serveix amb una oliva verda de Casp.