Economia de paraula

M'han trucat ells, que quedi clar. Em volen explicar els avantatges de canviar de companyia telefònica. Però no ens entenem. La veu, que aquest cop no és gravada, sona llunyana, poc nítida. Mal començament, penso jo, si em volen fer propaganda d'un servei que ja funciona malament. Intento dir-li-ho, potser per fer una mica de broma. Però ella no m'entén. També em deu sentir malament. “No l'escolto”, sento que em diu la veu llunyana. I llavors, rient per sota el nas, li engego: “Doncs trobo que és de molt mala educació per part seva no escoltar-me. Jo l'estic escoltant amb tota la meva atenció, tot i que la sento força malament.” I penjo.

S'ha posat de moda, primer en castellà i després en català, això de confondre el sentir i l'escoltar. Els líders de la paraula, des dels mitjans de comunicació, imposen aquest ús indiscriminat de l'escoltar. És fruita del temps. Diuen que les llengües són vives i van mutant amb el pas dels anys. Deu ser veritat. El que no em sembla lògic és que la mutació hagi de consistir en un empobriment continuat i sistemàtic. De vegades l'empobriment té fins i tot una certa aurèola cultural. Posem per cas que ens proposen anar a un lloc, al teatre, posem per cas. Llavors us diran: “Apropeu-vos al teatre”, com si apropar-se fos anar a un lloc. I no, quan m'apropo al teatre, m'hi acosto –paraula que s'està perdent en ares de la cultura lingüística dels professionals–, de manera que potser arribo fins al carrer del costat, o fins a la porta. Però no hi entro. I encara hauria de dir que probablement volen indicar-nos que ens hi deixem caure, que ens hi arribem. Es queden en un apropar-se culte, buit de significat.

Ara hauria de recordar aquell extraordinari “atanseu-vos quelcom”, que va pronunciar en Maurici Duran a la tria de mulat d'Espinavell, però d'aquella anècdota ja en vaig parlar un altre dia. Deixem-ho córrer.

A l'hora d'escriure passa el mateix, si fa no fa. Als vestidors de la piscina municipal de Palau-sacosta hi ha uns cartells que diuen: “Per raons d'higiene està prohibit depilar-se o afaitar-se en el vestidor.” Entesos. Fa pocs dies vaig veure com penjaven un cartell a l'aparador d'una botiga: “Rebaixes en l'interior”. Ja ho entenem. No em depilaré ni m'afaitaré al vestuari i si busco gangues entraré a la botiga. Amb a, naturalment, com s'ha dit sempre per aquestes contrades. Potser ha estat la pilota de bàsquet la que n'ha tingut la culpa, de tot plegat. Quan la jugada acaba en cistella, sentim el narradors que criden: “Dins, dins.” O: “Fora, fora.” Ja comprenc que estem en època de retallades i cal estalviar. Aquests nois deuen dir que “van casa” quan van a casa, o que “entren a passeig” quan entren a passeig. O encara no? Ja vindrà, ja...