Diu Guardiola i les coses passen

S'ha acabat la festa. De moment. La festa de celebració de la lliga va acabar ahir passades les 11 de la nit quan Ángel Villar va lliurar el trofeu de campions de lliga i els jugadors van fer la volta d'honor i la rotllana de germanor. El partit d'ahir era l'últim que l'equip i l'afició tenien cita al Camp Nou, l'últim acte de comunió i de provisió mútua d'energia abans del dia 28.

La preparació per a Wembley havia començat amb l'alineació que Pep Guardiola va presentar contra el Deportivo. També era una escenificació de la continuïtat natural del futbol blaugrana. Una colla de nois del planter i alguns reforços estrangers. El partit no va tenir història. L'empat a zero era gairebé un regal per a l'equip de Miguel Ángel Lotina i el Barça no va passar de fer un exercici d'estil amb una combinació inèdita de jugadors. El joc de l'equip va ser perfectament recognoscible. No és cap sorpresa. Tampoc no va ser gens desagradable veure Dos Santos jugant de lateral dret. I un goig tenir a l'eix central Bartra i Fontàs. El banyolí va tornar a mostrar la seva solvència. I el penedesenc va fer algunes de les coses amb més classe de les que es van veure ahir al Camp Nou. Abidal va continuar la seva preparació per a la final, com Valdés. Mascherano va recuperar el seu lloc al mig del camp. Thiago i Keita van jugar a mig gas. I, a davant, Bojan, que reapareixia, Afellay i Jeffren van ser incisius, però sense gols. També va reaparèixer Maxwell i va tenir uns minuts Oriol Romeu, una altra promesa. I Alves es va esbargir.

Guardiola rumia enginys i marca els passos de l'equip, del club, en el sentit més ampli del terme. Queda un últim partit de lliga, un pur tràmit, una anècdota del calendari. La lliga es va acabar ahir. Segurament és la més valuosa, per la dificultat, que ha guanyat el Barça en tota la història. Fins i tot més que la de l'any passat, que es va jugar fins al final.

Es pot tenir una fe cega en el Barça de Pep Guardiola i al mateix temps creure que no era previsible que li sobressin dues jornades per tenir la lliga guanyada. Hi havia raons futbolístiques per confiar en la tercera lliga blaugrana, però tantes com per pensar que el títol es decidiria en l'última jornada. S'ha de tenir molt de futbol i molta capacitat competitiva per haver superat amb suficiència un equip que ha invertit més de quatre-cents milions d'euros en fitxatges comptant només les dues últimes temporades. Amb una inversió d'aquesta magnitud sobre una plantilla que ja era excel·lent i que havia guanyat la lliga dos anys seguits (2006-07 i 2007-08) el Real Madrid no hauria de tenir rival en tot el món. Per molt que alguns creguem fermament que el futbol no tot són els diners. No, no tot són els diners. Però és que estem parlant d'unes magnituds immorals, que és com alguns vam qualificar els tres-cents milions que es va gastar Florentino Pérez en el seu retorn a la presidència del club blanc. Que aquestes quantitats hagin suposat la conquesta d'una copa del Rei i, virtualment, d'un trofeu de màxim golejador de la lliga incrementa la magnitud de la immoralitat. Afortunadament, també és una bona notícia per al futbol. I més quan l'equip que ha impedit que aquesta immoralitat tingués recompensa ha estat un que juga sempre amb més de mig equip amb nois fets a casa i que juga a futbol d'una manera que va a favor dels aficionats.

Diu Guardiola que ara no s'ha de parlar del Madrid. I, com sempre, té raó. Però, amb el seu permís o sense, la referència a la magnitud del valor que té aquest títol venia al cas el dia que el president de la RFEF entregava la copa de campions al capità del Barça. A Guardiola val més fer-li cas. No només perquè sigui de fiar, sinó perquè quan ell diu, els fets li donen la raó. Més ben dit, només hi ha una cosa més poderosa que les seves paraules: les conseqüències que desencadenen. Vostès recorden la seva primera roda de premsa, la de presentació com a entrenador del primer equip? Sí, aquella de «em sento preparat», «sé que no els fallaré», «els jugadors correran i s'esforçaran»... Doncs no cal que repassem el que ha passat aquests tres anys. Situem-nos més cap aquí. El 26 d'abril a la sala de premsa del Santiago Bernabéu. Sí, el Guardiola de «el puto amo», el «país petit», el que va convertir Mourinho en una paròdia i que va començar a guanyar el partit que es jugava l'endemà, el més transcendental de l'any (probablement més i tot que la final del dia 28), el 0-2. I per no posar-nos més transcendents, l'últim exemple és quan Guardiola va dir que, després de guanyar el títol de lliga, el que tocava era «celebrar-ho molt». Ja es va veient que la seva invitació a la celebració era el primer pas fonamental per fer net de les toxines acumulades i carregar energia amb una comunió molt positiva amb l'afició. Doncs això, festa grossa com a fonament de la preparació per Wembley.