Reivindicació de David Villa
Ara imagineu-vos que treballeu en un lloc on sou la nineta dels ulls de tothom. I que teniu l'opció de passar a treballar a un altre lloc on, probablement, no sereu sinó una peça més del sistema. Una peça important, però no pas una peça única.
Fa dos estius, David Villa va voler fitxar pel Barça, però el Real Madrid, ves per on, va immiscir-se en les negociacions i es va intentar endur el davanter, sense èxit. Llavors l'asturià, que tenia clar on volia jugar, es va haver de quedar una temporada més a València. Si no recordo malament, fa dos estius el guaje tenia tan coll avall que venia aquí que fins i tot havia emparaulat una casa i havia triat escola per a les seves filles. Va haver de prendre paciència, va veure passar com una exhalació aquell jugador sanguini i amb males maneres que es diu Ibrahimovic, i, al cap i a l'últim, va acabar recalant al nostre club.
A mi Villa em recorda, sovint, Hans Krankl. L'austríac era un davanter centre ortodox (com Quini, l'altre astur que, amb permís de Luis Enrique, ha gravat el seu nom amb lletres d'or en l'historial del club). Krankl jugava molt bé de cara a la porteria, però també d'esquena. I resolia amb molt de nas aquesta bella equació en la matemàtica del futbol que és el gol, en una època, final dels setanta, en què a can Barça no s'amanyagava el cuiro com ara, ni es practicava, com ara, el metafutbol, si se'm permet el renec (el metafutbol seria la reflexió sobre aquest esport feta al mateix temps que es juga; això és, conciliar la pràctica, que al capdavall és el que interessa més: que la pilota entri, amb la teoria, és a dir, la proposta i l'establiment de nous paradigmes en un art esportiu en què podia semblar que ja estava tot inventat). De vegades, Villa també em recorda Stòitxkov, per la seva punta de velocitat i l'olfacte golejador.
En l'últim derbi, es van proferir crítiques mal intencionades en la jugada del gol cantat que l'asturià, finalment, va fallar. D'acord, un jugador tan prestigiós com ell hauria d'haver acabat enredant la pilota a la xarxa (vaig sentir, en el doble sentit del verb, l'actualització del claresià “David, marca ya”). Però deixeu-me fer una observació: tan inequívocament característic del Barça de Guardiola hauria estat l'hipotètic gol com la jugada que l'havia originat. O potser encara més característic n'és la jugada, que ja es va produir. Villa, en aquell moment del partit, llegeix molt bé la passada interior d'Iniesta. I ell, que és un jugador que estima la banda —o que la hi fan estimar—, s'esmuny pel mig, entre un núvol de samarretes blanc-i-blaves. Quantes combinacions semblants va fer el suec Ibrahimovic en tot un curs vestint de blaugrana?
A mi em fa l'efecte que la gran temporada de Villa serà la que ve. Deixava un equip en què havia sigut el centre de totes les mirades. Fitxa per un altre en què les mirades es reparteixen entre molts jugadors excel·lents. I, entre aquests, n'hi ha un que és, de ben segur, el millor futbolista de tots els temps. Gestionar això no deu ser fàcil. Entendre i assimilar la filosofia del Barça, tampoc. És en aquest sentit que l'esforç de Villa, gols i assistències a banda, em sembla realment meritori. El de Tiuya és un home compromès amb la seva feina i amb el club que li paga. Però encara vull recordar una altra cosa: David Villa és, també, un home que es mulla per moltes altres raons.
Ara fa dos anys, el davanter barcelonista va firmar el manifest Yo doi la cara pola oficialidá, que reclama que l'idioma asturià comenci a tenir, al Principat, els drets que es mereix. En aquest estat, sovint s'oblida que hi ha una llengua, l'asturià, que lluita contra tota mena d'esculls per poder-se expressar amb normalitat a casa seva. Una llengua que, d'ençà dels anys setanta, gràcies al moviment anomenat Surdimientu, ha generat una literatura d'enorme qualitat. David Villa, també en això, és un home compromès. Jo estic convençut que a la final de Wembley marcarà. Puxa, David!
