Quin mal negoci!

Voldria fer esment de dues dades econòmiques publicades als diaris les darreres setmanes. Una és el rànquing de les regions més riques d'Europa, segons el qual t'assabentes que Londres interior és, segons el PIB, la part més rica de tot el continent (inclosa la Gran Bretanya, Déu nos en guard); i que la més pobra és Muntènia del Sud, una regió de Romania. Doncs bé, els economistes de l'Avui –on apareix aquesta noticia–, un cop fetes les anàlisis pertinents, conclouen que si Catalunya fos Estat ocuparia la setena posició, i que només la podrien superar Luxemburg, Holanda, Irlanda, Àustria, Dinamarca i Suècia; hi afegeixen que el poder de compra dels catalans equival al dels ciutadans del sud-est britànic, els del Vèneto i el Lazio italians, els dels lands de Baviera a Alemanya i el Brabant flamenc.

Això són excel·lents notícies. Amb un afegitó: el famós “efecte frontera” que esgrimeix el PP per semblar racional quan parla de la no viabilitat de la independència de Catalunya és un argument antiquat: a dins de la Unió Europea, aquest efecte econòmic no té validesa, i en una economia global, encara menys. Poseu-vos al dia, estimats espanyolistes, que el món no corre: vola. I Catalunya també.

L'altra notícia econòmica ens la va donar Jordi Barbeta; els catalans, a dins de l'Estat, tenen els tipus impositius més alts en IRPF, en el recàrrec sanitari, en transmissions i en matriculacions. Hi ha un requadre que diu: “Pagant més impostos, la sanitat catalana té un dèficit de 850 milions. Amb el finançament d'Euskadi o d'Extremadura, en comptes de dèficit tindria un superàvit de 2.000 milions d'euros”. Alça, Manela.

Em pregunto qui pot no ser independentista, amb les dades a la mà, i amb quins arguments. Em pregunto què es pot al·legar a unes xifres objectives, a un malestar econòmic i a la demostració incontestable que pertànyer a l'Estat espanyol ens costa moltíssim a cadascun de nosaltres, tant se val si som independentistes o espanyolistes, si som de dretes o d'esquerres. I em pregunto en què pensa Duran i Lleida les llargues nits d'hivern i les inacabables tardes d'estiu. Posat que, en aquesta poètica avinentesa, pensi en Catalunya.