Malestar

Milers de persones, sobretot joves, han sortit als carrers de diverses ciutats de Catalunya i la resta de l'Estat per dir que ja n'hi ha prou. Al principi, les protestes van amoïnar l'esquerra, mentre la dreta les observava amb íntima satisfacció. Fins que es va adonar de per on anaven els trets. De fet, els periodistes en un emprenyament permanent ja es van encarregar de treure-li la son de les orelles.

El malestar juvenil té una arrel profunda i va més enllà del color de qui estigui al govern. Respon, entre altres raons, al fet que s'ha estès el sentiment d'estafa. Hi ha milers i milers de joves que han fet tot el que se'ls ha dit. Han estudiat, s'han sacrificat i han treballat de valent. Tot a canvi de la promesa d'una vida digna. I quan arriba el moment de cobrar, amb què es troben? Amb una feina mal pagada, si la tenen, i amb uns habitatges a preus estratosfèrics. ¿Algú s'atreveix a dir que això és culpa de la crisi, quan aquest panorama ja era ben conegut abans que esclatés la bombolla que vam inflar entre tots, encara que alguns més que d'altres? I per si amb això no n'hi hagués prou, ara se'ls diu a aquests joves que, si volem sortir de la crisi, hem de retallar, perquè hem viscut massa bé durant massa temps. És a dir, que per primer cop en moltes generacions la gent jove veu que el seu nivell de vida serà inferior al dels seus pares. Com voleu que no estiguin emprenyats? Cert: tot és conseqüència de la globalització. I algú hi afegirà: sí, i això no hi ha qui ho desfaci. M'imagino Ròmul August, l'últim emperador romà, dient-se això mateix el dia que va començar a manar.