El problema de la solució
Dies de majúscula perplexitat. Ciutadans de condicions i interessos diversos –sobretot joves, i potser antisistema, però també ciutadans formalets i cabrejats– protesten. Cada vegada més gent té la impressió que els polítics en lloc de ser una solució són un problema. S'organitzen acampades a les places reclamant “una democràcia real” i polítics amb responsabilitats de govern, o que governaven fa cinc minuts, corren a proclamar la seva comprensió –o fins i tot adhesió–. Com si ells no representessin la democràcia que els manifestants volen regenerar. Es fan manifestacions contra les retallades, i polítics que gestionaven els pressupostos públics fins ahir mateix es posen a primera fila amb la pancarta a la mà. És evident que tenim el dret a discutir quines retallades calen i com s'apliquen, però si no hi ha diners qui ha tingut la clau de la caixa no hauria d'explicar més aviat per què l'ha deixada buida i que qui vingui s'espavili? O algú creu que el govern d'ara, si disposés de recursos, prendria mesures impopulars per gust? Encara més: uns voten una cosa avui i l'endemà una altra aprofitant que canvien de fòrum, o mentre el govern de l'Estat empeny a la tisorada Rodríguez Zapatero recomana a Mas que escolti els manifestants contraris. Caram. Fins quan ens podem permetre el descrèdit dels polítics sense arribar al descrèdit de la política?
