Visca Girona!
No és gens estrany que l'alcaldessa Anna Pagans finalitzés el seu discurs d'acomiadament després de molts anys de servei a la ciutat amb un “Visca Girona!” solemne i emotiu. I no ho és perquè aquest sentiment entronca perfectament amb allò que per mi és la fita més important de totes les aconseguides d'ençà del 1979, en què un govern d'esquerres va substituir les velles i caduques estructures franquistes. Al llarg d'aquests anys és evident que Girona ha millorat i ha progressat, s'han fet ponts nous sobre els rius, pavellons esportius, piscines, escoles i instituts, s'ha creat i consolidat una universitat i un llarg etcètera de realitzacions que avui s'han integrat perfectament en el teixit de la ciutat i ens les hem fet nostres. Però al meu parer, allò que ha esdevingut més important no és justament una obra concreta sinó una d'immaterial, una filosofia de voluntat compartida: l'orgull i la satisfacció de ser gironins, de sentir-nos membres actius del col·lectiu de cent mil persones que formem part d'aquesta ciutat petita i delicada. Aquest sentiment és viu i present avui, però tanmateix no ho era abans del 1979 quan la grisor ho envaïa tot fins al punt de fer-nos avergonyir de la pertinença i del veïnatge. Ara que som a les portes del diumenge de votacions crec que si no es pensa primer en Girona correm el risc de dilapidar aquest llegat.
