Jutges rojos

Fa menys d'un any, el 30-8-2010, la premsa informava que Gaddafi s'havia reunit amb Berlusconi per commemorar el tractat d'amistat i col·laboració entre Líbia i Itàlia. Gaddafi, al qual es pot veure, en eloqüent fotografia, parar la mà hieràticament mentre era besada, en gairebé genuflexa postura, pel primer ministre italià, es va fer escortar per 200 senyoretes, gairebé totes models, en funcions d'amazones, desfilant pels carrers de Roma amb 30 cavalls de raça berber. Sembla ser que fou el sàtrapa, abans botxí silenciós i ara ja assassí clamorós (encara que només de gossos i rates, ja que així és com qualifica els seus súbdits revoltats), qui va suggerir la denominació de bunga-bunga per a les bacanals libidinoses del palau d'Arcores, als afores de Milà, que s'atribueixen a l'anziano concupiscente (B. Spinelli). L'urbandictionary defineix el bunga-bunga com a “sodomització salvatge i en grup figuradament practicada per algunes tribus africanes”.

A més d'altres presumptes delictes, ara la fiscalia de Milà acusa Berlusconi de dos delictes més per corrupció i per prostitució d'una menor. En un dossier de 782 pàgines manté que el primer ministre va abusar del seu càrrec pressionant la policia perquè alliberés una menor marroquí, amb el designi d'evitar que confessés que s'havia prostituït a l'esmentat palau d'Il Cavaliere. Sembla ser que tal menor, Karima K., coneguda per Ruby, va acudir a una d'aquestes orgies, sobre la qual s'ha relatat que “ les joves es despullaven i, acostant-se per torns i en grup de dos o tres al president, que estava assegut en una poltrona, es refregaven contra ell i, disfressades de policia, infermeres, etcètera, es feien tocar: després del bunga-bunga, les noies varen pujar al pis, on el president elegia la que es quedava a dormir aquella nit”, i ha declarat una altra jove que “una persona normal ha de treballar set mesos per guanyar el que jo he guanyat en una nit”. Ruby també té declarat –ja que el que més espanta Berlusconi és la seva minoria d'edat– que aquest darrer “em va telefonar ahir i em va dir que et dono tot el diner que vulguis, et cobriré d'or, però ho has d'amagar tot”.

Berlusconi, davant el setge judicial, va escampant mediàticament que “ els fiscals de Milà són un fàstic i una vergonya perquè enfanguen Itàlia”; que “la investigació judicial té una finalitat subversiva”; que “tenim una majoria de magistrats rojos”; que “els jutges són un tumor cancerós” i que “hi ha acord entre jutges d'esquerra per donar la volta als resultats electorals, tractant-se, doncs, d'una associació criminal”; que la Fiscalia de Milà “és una cèl·lula roja”; que “els jutges són la patologia italiana”, uns “pertorbats mentals”; etcètera.

Un d'aquest jutges criminals, efectivament, ha acabat confessant. En un lloc d'evocacions inquisitorials, al bressol de la Contrareforma, a Trento. Allà, en el discurs d'obertura de l'any judicial 2011, aclarint que també parlava en nom de molts altres magistrats, va dir que “avui, finalment, confessem”. “Confessem ser, com s'ha dit, autèntics pertorbats mentals perquè només qui ho és pot seguir creient en la justícia...”; igualment, “confessem subvertir el vot dels italians ja que la Constitució imposa als magistrats limitar la llibertat de legislar i d'actuar dels polítics elegits per la majoria dels votants [...] quan tals lleis esdevinguin inconstitucionals en violar normes de dret internacional”. De la mateixa manera, “confessem estar polititzats i que no volem ser apolítics, com deien ser-ho la majoria dels magistrats feixistes i dels inscrits en la Lògia Propaganda-2 [...], estem polititzats perquè apliquem la llei amb rigor fins i tot a qui governa, a aquell que podria afavorir-nos, conscients que seríem apolítics només si no molestéssim les classes dirigents, les elits en el poder”. Per tant, “sí, confessem d'una vegada ser togues roges...; ho som perquè, malgrat que no sabem el que es vol dir exactament, per a nosaltres el roig és principalment el color de la sang dels col·legues assassinats en compliment de la seva feina...”

Magnífica i emotiva peça, en la línia del que deia (més o menys, ja que ho cito de memòria) el filòsof francès Alain: “Quant més dretana és una persona, més apolítica es proclamarà”.