Indignats

En aquest país som molts els que recordem el primer dia que el pare ens va etzibar la mítica sentència “jo, a la teva edat
ja treballava”. En aquella època, la frase pretenia ser un revulsiu per treure la mandra a una generació de joves
que anàvem creixent en una societat que, a empentes i rodolons, superava les estretors per instal·lar-se en l'estat del benestar. Avui, el pare que diu al seu fill “jo, a la teva edat ja treballava” no l'estimula sinó que l'ofèn. La majoria, joves i no tan joves, no podrien treballar encara que volguessin. Per tant, és comprensible l'estat d'indignació en unes acampades carregades de raó.

Dit això, com passa amb totes les protestes que són esclats d'ira sense projecte polític coherent o propostes contradictòries, aquesta moguda acabarà passant al record de les heroïcitats inútils i deixant l'únic rastre perdurable d'una colla d'eslògans tan originals i aguts com perfectament innocus. La història ens demostra que els esclats espontanis antisistema sempre acaben o bé derrotats per la seva pròpia inconsistència, o bé generant moviments revolucionaris que culminen amb un procés de substitució de les classes dirigents però que no resolen les desigualtats, si no és que les agreugen. Per això seria bo que els acampats que reclamen “democràcia real” no perdessin de vista el fet que el mateix sistema democràtic de partits que ens ha enfonsat a la crisi és el que ens va portar l'estat del benestar. Els pares d'avui poden dir als seus fills “jo, a la teva edat ja votava”, cosa que el meu pare no em va poder dir mai. La democràcia real, ens agradi més o menys,
és a les urnes de diumenge.