Ajuntaments i crisi
Davant de la crisi als ajuntaments els cal una bona governança, cooperació institucional i l'existència d'un projecte estratègic territorial. Cal liquidar en sec tots els revolts burocràtics, l'allargament de tràmits amb què es troben les empreses. Cal garantir que els concursos per obra pública i serveis siguin totalment transparents i accessibles prioritàriament a les pimes catalanes i amb una certa quota per a empreses del tercer sector; i aplicar sempre que es pugui la via que la UE deixa oberta per contractar fora de concurs quan el que es demana sigui un producte innovador no existent al mercat. Amb l'atur galopant que tenim no s'hi val a badar i facilitar que concursos mal dissenyats sempre siguin guanyats pels taurons que rebenten preus, són de fora de Catalunya i acaben subcontractant a locals mal pagats, i justificant despeses suplementàries.
La crisi pot tenir un efecte positiu si obliga a passar de la política de campanar, tan pròpia del nostre país, a una de cooperació. L'establiment de mancomunitats de serveis municipals, que en alguns casos poden tenir abast comarcal i en d'altres poden comprendre el que alguns geògrafs van anomenar municipalies. Els diners públics haurien d'anar directament a les mancomunitats. Els ajuntaments preservarien la seva personalitat política, però si no volien morir d'inanició es veurien estimulats a mancomunar-se voluntàriament. Els poderosos ajuntaments de l'àrea metropolitana, començant per Barcelona, van a la seva en general. De vegades fent la punyeta al del costat. La capital no actua de capital, s'aprofita dels recursos de la Generalitat però mai no ha tingut una vocació clara, ans al contrari, de col·laboració amb la Generalitat. Ni tan sols quan han manat els mateixos a banda i banda de la plaça de Sant Jaume. Un exemple: té sentit que fa poc, en un any, hi hagués disset missions catalanes a la Xina de diverses cambres i ajuntaments catalans? I que, en el cas del de Barcelona, es neguessin a coordinar la seva amb la que estava muntant el govern de Catalunya, amb pocs dies de diferència? Això són despeses ineficients i una imatge internacional penosa. I tot, per la convicció mai amagada que sembla que la marca Catalunya faci nosa a cert barcelonisme. Vénen vaques magres per als ajuntaments i la Generalitat; les cambres estan sense ni un euro. Podem continuar com fins ara en projecció internacional econòmica i de marca anant pel seu compte?
El Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació que van subscriure totes les forces polítiques i socials i universitats indicava la necessitat d'augmentar la massa crítica de les institucions d'R+D i d'establir sistemes d'innovació territorial. Això vol dir plans estratègics regionals que encaixin en el pla nacional, sabent que aquest marca els àmbits prioritaris d'excel·lència i els punts que tenen la capacitat i voluntat de lideratge. I on els recursos escassos de la Generalitat aniran focalitzats. Llavors són els ajuntaments i altres ens supralocals que han de fer en cascada les seves apostes evitant la mania, tan catalana, de duplicar o multiplicar els centres o parcs tecnològics i científics que resulta que diuen que es dediquen, si fa no fa, al mateix. Un cop més el sistema de formació i d'R+D no té suficient coordinació –una ocasió perduda, que vaig intentar sense èxit, va ser la dels campus d'excel·lència– i molts cops entra en eixorca competència. El sistema de governança ha impedit superar a la Generalitat massa interessos corporatius que s'amaguen sota una marca Barcelona, on a darrere hi ha molt poc de ben trenat. L'Ajuntament atiant-ho i volent-ho copar tot, prenent decisions d'efectes metropolitans sense consultar els ajuntaments concernits, per exemple en el projecte BCN-Triangle, o que fa un pla estratègic autista on no s'esmenta ni una sola vegada la paraula Catalunya.
Sense diners, només canviant maneres de fer, des dels ajuntaments es pot contribuir a sortir de la crisi.
