LA TRIBUNA
La veu i el vot
Joan XXIII era humil, i ho era de manera resolta. Estava convençut que el cristianisme comença a partir de la humilitat. El cristià és l'antiheroi.
El 25 de gener de 1959 va ser un dia memorable per a l'Església i, per extensió, també ho va ser per a tot el món. No endebades l'Església és universal. Aquell llunyà 25 de gener, Joan XXIII va anunciar la seva “humil resolució” de convocar un Concili Ecumènic Universal. La notícia va tenir un eco del tot insospitat. El món sencer va girar els ulls cap al Vaticà. Quan hi penso, em ve pell de gallina. Han passat una mica més de 52 anys, però això no impedeix que ho recordi com si acabés de succeir. Era només un propòsit, un desig, però un desig profundament sentit. Joan XXIII era més murri del que pensem. Sabia prou bé que els desitjos del papa són ordres. D'aquí ve que, inicialment, en fes prou manifestant una “humil resolució”. Les dues paraules es complementen i retraten tota una manera de ser. Joan XXIII era humil, i ho era d'una manera resolta. Estava convençut que el cristianisme comença a partir de la humilitat. El cristià és l'antiheroi. No confia en ell mateix, confia en Déu. I al mateix temps sap que Déu confia en ell. I de cap manera voldria decebre'l.
En diverses ocasions he manifestat la meva opinió sobre Joan Pau II, un papa, al meu entendre, sobredimensionat. I ho dic pensant de Joan XXIII, un papa, al meu entendre, infravalorat. S'ha dit de tot respecte a la seva “humil resolució” de convocar un Concili, llevat d'una sola cosa: que sabia millor que ningú que el poder, a l'Església, no pot ser altra cosa que servei. I a la primera oportunitat va posar mans a la feina. L'anunci del Concili va tenir lloc a l'acabament de la setmana de pregària per a la unitat de les esglésies cristianes. No és casual. Com tampoc és casual que l'anunci és fes públic a la basílica de Sant Pau Extramurs. Extramurs de Roma, i encara més del Vaticà. Sabia prou bé què podia esperar i què no podia esperar del personal de la cúria. Més endavant va escriure en el seu Diari que els cardenals de la cúria havien rebut la notícia amb un “devot silenci impressionant”. Personalment, el que m'impressiona és la seva perspicàcia. Amb aquest silenci “impressionant” ja hi comptava, ell. Com també comptava que, malgrat tot, es mostrarien “devotament” disposats a col·laborar amb el projecte. Sobretot per no quedar fora del projecte. I perquè aquest era voluntat del papa. I això, al Vaticà, és sagrat. Recordo que en una ocasió un periodista va preguntar a Joan XXIII quanta gent treballava al Vaticà. Joan XXIII va reflexionar un estoneta, com si fes recompte. Després, alçant el cap, va contestar al periodista: “Aproximadament, la meitat”. La resposta no podia ser més exacta. Ni tampoc més diplomàtica. Perquè després es digui que era “un pagès”. Provenia, certament, d'una família rural, però de pagès (el que entenem per pagès) no en tenia res. Era tan pagès com ho podia ser Josep Pla. Quan els altres hi anaven, ell ja en tornava. Doncs això: Joan XXIII estava de tornada de moltes coses. I va donar la sorpresa. En l'anunci del Concili ja hi anava, inclòs, el doble objectiu: posar l'Església al dia (el famós aggiornamento) i treballar (doctrinalment) en favor de la unitat de tots els cristians. Perquè després es digui que no sabia què volia. Massa bé que ho sabia.
Aquests records m'han vingut gràcies a la jornada electoral d'avui, que també ha estat precedida per la sorpresa. Quan tothom pensava que això de la política no té remei, s'ha presentat el remei. Els mals de la democràcia es guareixen amb més democràcia. La sorpresa ha sigut que el remei no hagi vingut de la campanya electoral. Ha vingut de la gent jove que ha plantat tendes de campanya a la plaça de Catalunya i a la plaça del Sol. Perquè després es digui que la gent jove viu al marge de la política. És la política que viu al marge de la gent jove. Només cal veure que els joves s'han mobilitzat sols. Ignoro, com tothom, si els vots coincidiran o no amb les veus. Però, de moment, les veus que s' han fet sentir s'han curat amb salut. Vagin on vagin a parar els vots, les veus s'han anticipat al vot. El vot, per una vegada, no voldrà dir “amén”. “Amén” és tot el que sabem dir a l'Església, on, per cert, no tenim vot. Però això no vol dir que no puguem tenir veu. Fer-la sentir, en el cas de l'Església, és l'única manera possible de tenir vot. La veu és tan important com el vot.
