Mahler i el seu temps

Va ser de nit, fa més de trenta anys. Era a casa llegint amb la ràdio posada sense parar-hi gaire atenció. De sobte vaig sentir –repetida– una melodia coneguda: era el Frère Jacques amb el contrapunt d'una orquestra entre irònica i grotesca, que perfilava una mena estranya de marxa fúnebre arcaica. Em quedí escoltant-la sorprès i encisat. En acabat d'aquest moviment, n'esclatà amb brutalitat un altre i, finalitzat aquest –el darrer–, una veu digué que aquella peça era la primera simfonia –Titan– de Gustav Mahler. L'endemà vaig comprar el disc –una versió de Herbert von Karajan– i escoltí, per primera vegada, tota la simfonia completa. M'impactà profundament i, en els mesos següents, vaig anar adquirint i escoltant diverses vegades totes les simfonies de Mahler. Tan sols reconeguí un tema: el del primer moviment de la cinquena simfonia, escoltat abans no sé on; tal vegada com a rerefons musical d'algun programa de televisió sobre qualsevol dels desastres del segle XX. És també una marxa fúnebre distorsionada per harmonies intencionadament desencaixades, timbres sorprenents i cridaners, ruptures sobtades i poc respecte per la forma, característiques que es poden predicar de tota la música de Mahler i que fan que sigui, si bé prenent elements de Beethoven, Schubert, Bruckner i Wagner –sobretot de Wagner–, un dels pioners de la música contemporània.

Nascut en una família de jueus alemanys establerts a Bohèmia i després a Moràvia, Gustav Mahler és un d'aquells perpetus exiliats per als quals Viena ha estat la pàtria adoptiva. Mahler havia de sorgir necessàriament, en aquell moment, a Viena: aquella barreja tan seva de classicisme sofisticat i de recerca contínua tan sols es podia coure a la Viena fin-de-siècle. En un mateix lloc i en un mateix moment estaven passant moltes coses en els camps de l'arquitectura i l'art, de la filosofia i de la jurisprudència, de la poesia i el teatre, de la medicina i l'economia. Adolf Loos i Oskar Kokoschka, Ludwig Wittgenstein i Kelsen, Musil i Schömberg, Freud i Shumpeter van coincidir amb Mahler. Per això algú s'ha fet la pregunta de si es tracta tan sols d'una coincidència o hi ha alguna raó que expliqui que els orígens de la música dodecafònica, de l'arquitectura “moderna”, del positivisme lògic i legal, de la pintura no figurativa i de la psicoanàlisi tinguessin lloc simultàniament i estiguessin concentrats en gran mesura a Viena. L'explicació és que Viena va ser llavors una Nova York avant la lettre, la capital cosmopolita d'un àmbit plural que compartia uns mateixos valors culturals, que constituïa un sol mercat i en què, el dia del sant de l'emperador, es cantava l'himne en setze llengües diferents. “En un camp rere l'altre –escriu Schorske– la intel·lectualitat d'aquesta ciutat produí innovacions que en tota l'esfera cultural europea arribaren a identificar-se com a escoles de Viena”.

No És estrany, en aquest marc, que Mahler digués d'ell mateix: “Sóc tres vegades apàtrida: com a natiu de Bohèmia, a Àustria; com a austríac, a Alemanya, i com a jueu, a tot el món. Un intrús a tot arreu, en cap lloc desitjat!”. Compositor vocacional, es guanyà la vida com a director, i assolí nivells d'excel·lència unànimement reconeguts a l'Òpera de Viena després de deu anys de tasca, en què convertí la Filharmònica en la primera orquestra del món. D'esperit complex, refinat i culte, es formà tant al conservatori com a la universitat, fins a convertir-se en un intel·lectual profundament compromès amb la crisi del canvi de segle. Turmentat com pocs dels seus contemporanis per la recerca de la veritat, amb pulsions místiques, laceracions morals i resignacions pessimistes, va veure com –l'un rere l'altre– morien tots els fills que li donà Alma Schindler, esperit sensible que intentà comprendre la complicadíssima personalitat del seu marit. Una personalitat que es dibuixa en aquestes paraules seves: “La gran pregunta és aquesta: per què vivim? Per què patim? No deu ser tot una broma pesada? Hem de resoldre tots aquest problemes, si és que volem seguir vivint... Sí, encara que sigui per seguir morint!”. Tan sols l'humor negre l'ajudava a evadir-se de les seves inquietuds i malfiances.

La música de Mahler va experimentar una revifada extraordinària a final del segle XX. No és estrany. Pocs artistes com ell han reflectit en la seva música la sensació de finitud d'un món que s'esvaeix. Mahler va morir ara ha fet just cent anys, el 18 de maig de 1911. Tan sols tres anys després esclatava la primera guerra civil europea del segle XX, que posà fi a l'imperi Austrohongarès, que era el món de Mahler. No gaire després, amb l'interludi dels anys vint i el preludi dels trenta, la mateixa guerra civil rebrotà el 1939. En arribar la pau, el 1945, Europa estava destruïda i exhausta. La guerra freda i l'ombra imperial dels Estats Units perllongà el miratge un temps. Però era tan sols una aparença. Els anys cinquanta, Europa va constatar a Indoxina i Suez com s'havia esvaït la seva antiga hegemonia militar. I, ara fa quatre dies, una crisi econòmica que és conseqüència, en bona mesura, de l'erosió dels valors que han bastit la civilització europea accentua la decadència d'Occident i enceta el procés de desoccidentalització. Moltes pàgines de Mahler expressen aquest procés de decadència. Entre elles, la seva setena simfonia, que ha estat definida com “una obra sarcàstica, descarnada, desconcertant, fantàstica (...), que porta un missatge de destrucció de tots els missatges”. Fill d'un temps, músic d'una època.